(143)


Beneït sigui el Senyor, la meva roca


    1 Del recull de David.

Beneït sigui el Senyor, la meva roca,
que m’ensinistra els braços a la lluita
i les mans al combat.

    2 Amor meu i ciutadella,
fortalesa i salvador meu,
és el meu escut i en ell em refugio:
ell sotmet el poble al meu govern.

    3 Senyor, què és l’home per a fixar-t’hi?
Què és un mortal perquè el tinguis en compte?

    4 L’home s’esvaeix com el fum,
els seus dies es fonen com una ombra.

    5 Senyor, decanta la volta del cel i baixa;
toca les muntanyes i que treguin glops de fum.

    6 Dispersa els adversaris fulminant-los amb els llamps,
desconcerta’ls disparant les teves fletxes.

    7 Allarga la mà des de dalt,
salva’m i allibera’m de l’aiguat,
de les mans dels estrangers,

    8 que parlen de déus que no són res
i alcen la dreta jurant falsament.

    9 Déu meu, et dedicaré un càntic nou
acompanyant-me amb l’arpa de deu cordes.

    10 Tu dónes als reis la victòria
i salves de l’espasa maligna
David, el teu servent.

    11 Salva’m i allibera’m
de les mans dels estrangers,
que parlen de déus que no són res
i alcen la dreta jurant falsament.

    12 Que els nostres fills s’assemblin a plançons
que s’han fet grans amb vigor jove,
i les nostres filles, a pilastres ben tallades,
a pilastres d’un palau.

    13 Que les nostres sitges siguin plenes
i proveeixin a vessar,
que es propaguin les ramades a milers,
a miríades en els nostres termes,

    14 i que els nostres bous arribin carregats.

Que no ens obrin una bretxa a la muralla
ni ens hàgim de rendir a l’enemic;
que no sentim el crit d’alarma per les places.

    15 Feliç el poble que frueix de tot això!
Feliç el poble que té el Senyor per Déu!