Primera carta als Corintis 4
6 Germans, fins ara he parlat de mi i d’Apol·ló esperant que us quedi clar sobre nosaltres dos aquell proverbi que diu: «Només val el que està escrit.» En conseqüència, que ningú no s’enorgulleixi posant-se a favor de l’un i en contra de l’altre.
7 Què us fa superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?
8 Ja esteu satisfets! Ja sou rics! Us sentiu reis sense necessitat de nosaltres! I tant de bo ho fóssiu, que també nosaltres compartiríem la vostra reialesa.
9 Em sembla que a nosaltres, els apòstols, Déu ens ha col·locat els últims, com uns condemnats a mort: ens hem convertit en un espectacle per a tot l’univers, àngels i homes.
10 Nosaltres, per Crist, som insensats; vosaltres, en canvi, sou assenyats gràcies a Crist. Nosaltres som febles; vosaltres, forts. Vosaltres sou honorats; nosaltres, menyspreats.
11 Fins al moment present patim fam i set, anem mal vestits, som maltractats, vivim errant d’un lloc a l’altre,
12 ens fatiguem treballant amb les pròpies mans. Si ens insulten, beneïm; si ens persegueixen, ho suportem;
13 si ens calumnien, responem amb dolcesa. Fins ara hem estat les deixalles del món, la desferra dels homes.
14 No us escric tot això per avergonyir-vos; més aviat us vull instruir com a fills meus estimats.
15 De fet, encara que tinguéssiu deu mil guies en Crist, no teniu molts pares, perquè soc jo qui, en anunciar-vos l’evangeli, us vaig engendrar en Jesucrist.