Èxode



13



Normes sobre la festa dels Àzims i sobre els primogènits


    1 El Senyor va parlar a Moisès. Li digué:
    2 —Consagra’m tots els primogènits dels israelites; el primer que neixi, tant dels homes com dels animals, és meu. *
    3 Moisès va dir al poble:
     —Recordeu-vos d’aquest dia que sortiu d’Egipte, la terra on éreu esclaus; el Senyor us en fa sortir amb mà forta. Aquest dia no heu de menjar pa fermentat. 4 En sortiu avui, el mes d’abib.
    5 »Després el Senyor et farà entrar al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els hivites i els jebuseus, * el país que va prometre als teus pares, un país que regalima llet i mel. Allà, aquest mateix mes, practicaràs aquest ritu: 6 Durant set dies menja pa sense llevat, i el dia setè celebra una festa en honor del Senyor. 7 Menja pa sense llevat durant aquests set dies. En tot el teu territori no hi ha d’haver gens de llevat ni gens de pa fermentat. * 8 Aquell dia donaràs al teu fill aquesta explicació: * “Això recorda el que el Senyor va fer per mi * quan vaig sortir d’Egipte.” 9 Et serà com un distintiu a la mà, com un record entre els ulls, perquè tinguis als llavis la llei del Senyor, * que amb mà forta et va fer sortir d’Egipte. 10 Observa cada any aquesta institució el dia fixat.
    11 »Quan el Senyor t’haurà fet entrar al país dels cananeus, tal com et va jurar a tu i als teus pares, i te l’haurà donat, 12 ofereix al Senyor el primogènit, tant dels homes com dels animals: si són mascles, són del Senyor. 13 Pots rescatar la primera cria de l’ase amb un xai; però, si no la vols rescatar, desnuca-la. * Rescata també el teu fill primogènit. * 14 Quan el dia de demà el teu fill et pregunti: “Què vol dir això?”, tu li respondràs: “El Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d’Egipte, la terra on érem esclaus. 15 I com que el faraó s’obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d’Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits.” 16 Et serà com un distintiu a la mà, com una marca entre els ulls, per a recordar que el Senyor, amb mà forta, et va fer sortir d’Egipte. *

Déu fa sortir Israel d’Egipte


    17 Quan el faraó va deixar sortir el poble, Déu no el va conduir pel camí del país dels filisteus, * encara que és el més curt, perquè es deia: «Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se enrere i tornar-se’n a Egipte.» 18 Per això Déu els va desviar cap al camí del desert i del Mar Roig. * Els israelites van sortir del país d’Egipte formats en ordre de batalla.
    19 Moisès es va endur els ossos de Josep, perquè Josep havia conjurat els descendents d’Israel dient-los: «Quan Déu vindrà a ajudar-vos, * endueu-vos d’aquí els meus ossos.» *
    20 Van partir de Sucot * i acamparen a Etam, tocant al desert. * 21 El Senyor caminava al davant d’ells, de dia en una columna de núvol per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc per fer-los llum; així podien caminar tant de dia com de nit. 22 La columna de núvol durant el dia i la columna de foc durant la nit, no van deixar mai de guiar el poble. *

14



El faraó persegueix els israelites


    1 El Senyor va parlar a Moisès. Li va dir:
    2 —Ordena als israelites que tornin enrere i acampin enfront de Piahirot, entre Migdol i el mar, davant de Baal-Sefon. Acampeu vora el mar. * 3 El faraó pensarà que els israelites van perduts pel país i que el desert els ha barrat el pas. 4 Jo enduriré el cor del faraó, * i sortirà a perseguir-los. Llavors manifestaré la meva glòria vencent el faraó i tot el seu exèrcit, i els egipcis sabran que jo sóc el Senyor.
     Els israelites ho van fer així.
    5 El rei d’Egipte va saber que els israelites havien fugit. Immediatament, el faraó i els seus cortesans van canviar de parer i es digueren:
     —Què hem fet? Hem deixat sortir Israel, que era esclau nostre!
    6 El rei d’Egipte es va fer preparar el carro de guerra i s’endugué el seu exèrcit: 7 sis-cents carros escollits, i tots els altres carros d’Egipte, cada un amb els seus oficials. 8 El Senyor va endurir el cor del faraó, rei d’Egipte, que es posà a perseguir els israelites, quan ells ja havien sortit protegits per la mà del Senyor. * 9 Els egipcis, amb tots els cavalls i els carros del faraó, amb els seus guerrers, * i tot el seu exèrcit, els van perseguir i els aconseguiren a Piahirot, davant de Baal-Sefon, on havien acampat vora el mar.
    10 El faraó s’havia acostat. Els israelites van alçar els ulls i veieren que els egipcis els perseguien.
     Llavors els israelites, esglaiats, van clamar al Senyor, 11 i deien a Moisès:
     —¿No hi havia prou tombes a Egipte, que ens has dut a morir al desert? Per què ens has fet sortir d’Egipte? 12 Ja t’ho dèiem quan hi érem: “Deixa’ns servir els egipcis.” Més ens valia ser esclaus d’ells que no pas morir al desert. *
    13 Moisès va respondre al poble:
     —No tingueu por! Aguanteu ferms, que avui veureu com el Senyor us salva. Ara veieu els egipcis, però no els tornareu a veure mai més. 14 El Senyor lluitarà a favor vostre: no haureu de fer més que mirar.

El pas del Mar Roig *


    15 El Senyor va dir a Moisès:
     —Per què clames a mi? Ordena als israelites que es posin en marxa. 16 I tu alça el teu bastó, * estén la mà cap al mar i es partirà en dos, perquè els israelites passin a peu eixut * pel mig del mar. 17 Jo enduriré el cor dels egipcis perquè hi entrin al seu darrere; llavors manifestaré la meva glòria vencent el faraó i tot el seu exèrcit, els seus carros i els seus guerrers. 18 I quan hauré manifestat la meva glòria vencent el faraó, els seus carros i els seus guerrers, els egipcis sabran que jo sóc el Senyor.
    19 L’àngel de Déu, que caminava davant la formació d’Israel, es posà a caminar al seu darrere. També s’hi va posar la columna de núvol que els anava al davant, 20 i es va situar entre la formació d’Egipte i la d’Israel. Hi havia el núvol i la fosca, però el núvol il·luminava la nit. * En tota la nit les dues formacions no es van acostar l’una a l’altra.
    21 Moisès va estendre la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut. Les aigües es van partir, 22 i els israelites van passar a peu eixut pel mig del mar, * mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra. 23 Els egipcis els van perseguir i van penetrar darrere d’ells al mig del mar, amb tots els cavalls del faraó, els seus carros i els seus guerrers.
    24 A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol, va posar la mirada sobre la formació dels egipcis i va sembrar-hi la confusió: 25 encallà les rodes dels carros i feia que els costés molt d’avançar.
     Els egipcis van exclamar:
     —Fugim dels israelites! El Senyor lluita a favor d’ells contra Egipte!
    26 El Senyor digué a Moisès:
     —Estén la mà cap al mar, i que les aigües tornin sobre els egipcis, els seus carros i els seus guerrers.
    27 Moisès va estendre la mà cap al mar. En fer-se de dia, el mar va tornar al seu lloc, i els egipcis, que fugien, se’l van trobar al davant. El Senyor va precipitar els egipcis al mig del mar. 28 Les aigües van tornar i cobriren els carros i els guerrers de tot l’exèrcit del faraó que havia entrat al mar darrere els israelites. No en va quedar ni un sol home. 29 En canvi, els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra.
    30 Aquell dia, el Senyor va salvar Israel de les mans d’Egipte, i els israelites veieren els egipcis morts a la vora del mar. 31 Israel va veure com el Senyor havia vençut Egipte amb la seva mà poderosa. El poble va sentir un gran respecte pel Senyor, i va creure en el Senyor i en Moisès, el seu servent. *

15



Càntic de Moisès


    1 Llavors Moisès, amb els israelites, va entonar aquest càntic en honor del Senyor: *
     Cantem al Senyor
     per la seva gran victòria;
     ha tirat al mar
     cavalls i cavallers.
    2 Del Senyor em ve la força i el triomf, *
     és ell qui m’ha salvat.
     És el meu Déu, i jo l’he de lloar,
     el Déu del meu pare, * i jo l’he d’enaltir.
    3 El Senyor és un gran guerrer, *
     «Jahvè» és el seu nom. *
    4 Els carros del faraó i el seu exèrcit,
     els ha llançat dins el mar.
     Els millors combatents
     s’han enfonsat al Mar Roig.
    5 Els han cobert les onades,
     han baixat al fons com una pedra.
    6 La teva dreta, Senyor,
     és forta i gloriosa.
     La teva dreta, Senyor,
     ha desfet l’enemic.
    7 La teva grandesa ha derrocat els adversaris.
     La teva ira s’arbora
     i els consumeix com la palla.
    8 Al bufec del teu alè *
     s’han apilat les aigües,
     s’han alçat les onades com un dic,
     s’ha endurit l’aigua al mig del mar.
    9 L’enemic es deia:
     «Els perseguiré, els agafaré,
     m’atiparé de repartir botí,
     em trauré l’espasa,
     i tots seran meus!»
    10 Però bufa el teu alè, i el mar els cobreix;
     s’enfonsen com plom dins les aigües poderoses. *
    11 Qui és com tu entre els déus, Senyor? *
     Qui és com tu, magnífic entre els sants? *
     Fas proeses temibles,
     obres meravelles.
    12 Has aixecat la mà,
     i els ha engolit la terra. *
    13 Encamines amb amor
     el poble que has redimit;
     el teu poder el condueix
     fins al teu lloc sagrat.
    14 Els pobles tremolen només de sentir-ho;
     el pànic s’apodera dels habitants de Filistea.
    15 Estan esglaiats els cabdills d’Edom,
     els caps de Moab s’han estremit;
     s’han espantat tots els habitants de Canaan.
    16 Han caigut damunt d’ells
     el pànic i el terror;
     la força del teu braç
     els ha deixat muts com la pedra,
     mentre el teu poble travessava, Senyor,
     mentre travessava el poble que t’has fet teu. *
    17 Fes-lo entrar a la muntanya;
     implanta’l, Senyor, a la teva heretat,
     al lloc que has preparat per a residir-hi,
     al santuari que han bastit les teves mans. *
    18 El Senyor serà rei per sempre més! *
    19 Quan els cavalls del faraó, amb els seus carros i els seus guerrers, van entrar al mar, el Senyor va fer tornar les aigües damunt d’ells. En canvi, els israelites havien caminat enmig del mar per terra eixuta. *
    20 Aleshores la profetessa Maria, germana d’Aaron, * va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. * 21 Maria entonava la tornada:
     Canteu al Senyor
     per la seva gran victòria;
     ha tirat al mar
     cavalls i cavallers. *

La marxa pel desert (15,22-18,27)



L’aigua de Marà


    22 Moisès va fer partir Israel del Mar Roig cap al desert de Xur. * Van caminar durant tres dies pel desert, sense trobar aigua, 23 fins que arribaren a Marà; * però no hi pogueren beure aigua, perquè era amarga. Per això aquell lloc s’anomena Marà (que vol dir «amargor»). 24 El poble començà a murmurar * contra Moisès. Deien:
     —Què hem de beure?
    25 Moisès va clamar al Senyor, i el Senyor li va mostrar un tronc. Ell el va tirar a l’aigua, i l’aigua es tornà dolça. *
     Allà el Senyor va donar al poble lleis i prescripcions, * i també allà va posar-lo a prova. * 26 Li digué:
     —Si escoltes la veu del Senyor, el teu Déu, i fas allò que li plau, si obeeixes els seus manaments i guardes tots els seus decrets, no us enviaré les malalties que he enviat als egipcis, perquè jo, el Senyor, us guareixo.
    27 Després els israelites van arribar a Elim, on hi ha dotze fonts i setanta palmeres, i van acampar allí, vora les aigües. *

16



El mannà i les guatlles *


    1 Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, * entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d’Egipte. 2 En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. 3 Els israelites els deien:
     —Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d’Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam. *
    4 El Senyor va dir a Moisès:
     —Jo us faré ploure pa * des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mano. * 5 I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies.
    6 Moisès i Aaron van dir a tots els israelites:
     —Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d’Egipte, 7 i al matí veureu la glòria del Senyor, * ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?
    8 Moisès va afegir:
     —Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor. *
    9 Moisès va dir a Aaron:
     —Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.”
    10 I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol.
    11 El Senyor digué a Moisès:
    12 —He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.”
    13 Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. 14 Quan s’esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. 15 Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: «Man hu?» (que vol dir: «Què és això?»), * perquè no sabien què era. Moisès els va dir:
     —Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. 16 El manament del Senyor és aquest: * Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer * per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.
    17 Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; 18 però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. * Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.
    19 Moisès també els va dir:
     —Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.
    20 Amb tot, alguns no van fer cas de Moisès i en guardaren per a l’endemà, però es va omplir de cucs i es va podrir. Moisès s’indignà contra ells.
    21 Cada matí tothom en recollia, cadascú segons el que necessitava per a menjar. Quan el sol escalfava, la resta es fonia. 22 El dia sisè en recolliren el doble, dues mesures per persona. Els principals de la comunitat van anar a comunicar-ho a Moisès. 23 Ell els digué:
     —El Senyor ho ha manat així. Demà és dissabte, dia de repòs consagrat al Senyor. Coeu el que hàgiu de coure, i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri, reserveu-ho i guardeu-ho per a demà.
    24 Ells ho van guardar fins l’endemà, tal com Moisès havia ordenat, i no s’hi van posar els cucs ni es va podrir. 25 Moisès els digué:
     —Mengeu-vos-ho avui, perquè avui és dia de repòs en honor del Senyor, i no en trobareu pas als camps. 26 Durant sis dies en recollireu, però el dia setè és dia de repòs, i no n’hi haurà.
    27 Tot i això, alguns del poble sortiren a buscar-ne el dia setè, però no en van trobar. 28 Llavors el Senyor va dir a Moisès:
     —Fins quan us negareu a complir els meus manaments i les meves lleis? 29 Tingueu present que el Senyor us ha donat el dissabte, dia de repòs; per això, el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Quedeu-vos cadascú al seu lloc; el dia setè ningú no ha de sortir.
    30 Així, doncs, el poble va reposar el dia setè. *
    31 Els israelites van donar a aquella substància el nom de mannà. Era blanca com la llavor de coriandre, i tenia un gust com de galetes de mel. *
    32 Moisès va dir:
     —El Senyor ens ha donat aquesta ordre: “Ompliu de mannà la mesura d’un ómer i guardeu-la, perquè les generacions futures vegin el pa amb què us vaig alimentar al desert quan us vaig fer sortir del país d’Egipte.”
    33 Moisès va dir a Aaron:
     —Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conservi el mannà per a les generacions futures. *
    34 Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança, per tal de conservar el mannà.
    35 Els israelites van menjar mannà durant quaranta anys, * fins que arribaren en una terra habitada. En van menjar fins que foren a les fronteres del país de Canaan. *
    36 L’ómer o ració diària de mannà era la desena part de la mesura coneguda amb el nom d’efà. *