Primera carta als Corintis



12


    31 Anheleu, però, els dons més grans! *

El camí més excel·lent de l’amor *


     I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent.

13


    1 Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, * si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, * però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, * però no estimés, de res no em serviria.
    4 L’amor * és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni interessat, * no s’irrita ni es venja; 6 no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. 7 Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. *
    8 L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. * 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. * 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; * després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Ara, doncs, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; * però l’amor és el més gran. *