Paraula Descripció
abbà Paraula aramea que feien servir els infants per a cridar el pare. Jesús la va usar en la seva pregària, tal com recullen els evangelis en l’escena de Getsemaní (Mc 14,36). Els primers cristians, seguint l’exemple de Jesús, invocaven Déu amb aquest nom. Pau diu que l’Esperit crida dins nostre «abbà» (Ga 4,6). Això expressa la nostra condició de fills de Déu (Rm 8,15).
abib vegeu calendari.
abisme En els textos bíblics es parla de l’abisme o oceà primordial com el fonament de la plataforma circular terrestre i el lloc del qual surten les fonts d’aigua dolça i els mars. Sota la terra se situa també el país dels morts o lloc on van a residir tots els difunts (la tradició més antiga no feia distinció entre el destí final dels justos i el dels pecadors). En els darrers llibres de l’AT i en el NT, l’abisme es converteix en residència dels dimonis i en el lloc on aniran els injustos després del judici diví. Sovint s’identifica amb la Gehenna o l’infern. El llibre de l’Apocalipsi distingeix entre els abismes (Ap 9,1-2) i l’estany de foc atiat amb sofre (Ap 19,20).
abominació devastadora Aquesta expressió indica l’estàtua o la inscripció dedicatòria de l’ altar dels holocaustos a Baal Xamem o Zeus Olímpic, que va ser col·locada al temple de Jerusalem durant la persecució d’Antíoc IV Epífanes (167 aC) i que finalment fou destruïda per Judes Macabeu (Dn 9,27; 11,31; 12,11; 1Ma 1,54). Abominació és un nom despectiu, per a no pronunciar el nom de Baal; i en lloc de Xamem, que volia dir ‘dels cels’, els jueus pronunciaven un nom semblant, que significava la devastació en què havia quedat convertit el temple un cop profanat. En els evangelis, Jesús parla de l’abominació devastadora en el discurs referit a la fi dels temps (Mt 24,15 = Mc 13,14).
Acaia Nom de la província romana que, des de l’any 146 aC, comprenia la meitat sud de Grècia i les illes del Peloponnès. Pau va predicar a Atenes i a Corint, que era la capital administrativa de la província (Ac 18,12; 19,21). Acaia és esmentada en les cartes de Pau (Rm 15,26).
adar vegeu calendari.
Agripa vegeu Herodes.
aixerà vegeu bosquet sagrat.
aliança Paraula que designa un pacte entre dues persones o grups, bé en termes d’igualtat, bé en termes de vassallatge.
En l’època antiga d’Israel, el pacte es realitzava sovint per mitjà d’un ritual que consistia a passar entre uns animals partits pel mig (Gn 15,9-11.17; Jr 34,18-19). L’AT parla d’aliances entre persones: Abraham i Abimèlec (Gn 21,22-23), Laban i Jacob (Gn 31,43-54), Josuè i els gabaonites (Js 9,3-27), Salomó i el rei de Tir (1Re 5,15-32).
El terme expressa també el compromís que s’estableix entre Déu i els homes, i concretament, entre Déu i el seu poble d’Israel. En aquest cas no és un pacte d’igualtat, sinó la resposta obedient per part del poble a la lliure iniciativa divina d’oferir la seva amistat i concedir els seus dons. En l’AT, les aliances de Déu amb els homes són: amb Noè (Gn 9,8-17), amb Abraham (Gn 15,18; 17,1-10), amb el poble d’Israel després de l’èxode d’Egipte (Ex 19,3-6), amb David i la seva dinastia (2Sa 7; 23,5).
Els profetes van proclamar que el poble d’Israel, amb el culte idolàtric i amb la injustícia social, trencava l’aliança amb Déu; per això van anunciar una nova i definitiva aliança, quan Déu escriuria la seva llei en el cor dels homes (Jr 31,31-34). Aquesta esperança trobà el seu compliment en la persona de Jesús de Natzaret. La seva mort en creu, anticipada en el darrer sopar, va significar la ratificació de la nova aliança entre Déu i la humanitat (Mt 26,27-28).
al·leluia Terme hebreu que significa ‘lloeu el Senyor’. Es troba en alguns salms (p. ex., Sl 146-150) com una invitació a enaltir Déu i la seva providència que dirigeix l’univers. En el llibre de l’Apocalipsi, l’assemblea dels redimits lloa Déu amb el mateix crit, quan Déu inaugura el seu regnat (Ap 19,1.3.4.6).
àloe Bàlsam perfumat extret de l’arbre reïnós i aromàtic del mateix nom. Els egipcis l’usaven en el procés d’embalsamament dels cadàvers. No s’ha de confondre amb la planta anomenada actualment també àloe. És esmentat en diversos textos bíblics (Nm 24,6; Sl 45,9; Pr 7,17; Ct 4,14; Jn 19,39).
altar Taula feta de pedres o d’altres materials on es posava la víctima per a ser cremada, en tot o en part, després de ser immolada en sacrifici.
Segons la Bíblia, els patriarques erigiren altars en els llocs on havien tingut una experiència de Déu (Gn 12,7-8; 26,25; 33,20). David féu erigir un altar a l’era d’Aravna (2Sa 24,25); més tard el seu fill Salomó va construir en aquest mateix lloc el temple de Jerusalem, en el qual instal·là l’altar dels holocaustos o dels sacrificis, davant l’edifici del santuari (Ex 27,1-8; 1Re 8,64), i l’altar de l’ encens, a l’interior del lloc sant (Ex 30,1-6; 1Re 7,48).
En el NT, la Carta als Hebreus presenta la mort de Crist com un sacrifici fet una vegada per sempre (He 9,28) a l’altar de la creu (He 13,10). En el llibre de l’Apocalipsi, Joan veu sota l’altar del cel les ànimes dels qui han estat immolats per causa de la paraula de Déu (Ap 6,9), i també l’altar d’or que hi ha davant el tron de Déu, on l’àngel ofereix l’ encens juntament amb les pregàries dels sants (Ap 8,3-4).
amalequites Amalec Un dels pobles més antics d’Aràbia, considerats per la Bíblia com a descendents d’Esaú (Gn 36,12.16). Vivien al sud del Nègueb, a la zona compresa entre el nord de la península aràbiga i el Sinaí, des d’on efectuaven ràtzies i controlaven les rutes de caravanes entre Egipte i Aràbia. En l’època patriarcal i en els relats de l’èxode i dels inicis de la monarquia s’esmenten contínues relacions conflictives entre els israelites i els amalequites (Gn 14,7; Ex 17,8-16; Nm 24,20; 1Sa 15; 30).
amén Afirmació emfàtica, d’origen hebreu, que significa ‘així és!’, o ‘així sigui!’. Recalca la certesa d’una afirmació, la confiança que mereix una promesa o l’adhesió a un desig o una pregària. En l’AT s’usa com a resposta de l’assemblea a la benedicció pronunciada sobre el poble (Dt 27,15-26). És també la manera com l’assemblea fa seva la pregària d’una persona individual (1Co 14,16). Crist, com a testimoni de la veritat de Déu, és «l’Amén, el testimoni fidel» (Ap 3,14), i per això pot fer de mitjancer entre Déu i nosaltres, quan li donem glòria (2Co 1,20).
ammonites Ammon El territori dels ammonites es trobava a la Transjordània, al voltant del curs superior del riu Jaboc. Al sud estava limitat per Moab; al nord, segons els temps, tenia per frontera els israelites, els arameus o, més tard, una província assíria; a l’est, el límit era el desert, i a l’oest, una frontera marcada per una línia de torres de defensa prop del Mar Mort i el riu Jordà. La capital del regne era Rabà dels ammonites, l’actual ciutat jordana d’Amman. Els ammonites són esmentats en diverses ocasions per la Bíblia (Nm 21,24; Dt 2,21; 2Sa 10,1-14).
amorreus Aquest terme prové segurament d’una paraula acàdica que significa ‘occidentals’. Els amorreus eren un poble semita procedent del desert aràbic que, en el primer terç del segon mil·lenni abans de Crist, s’havien establert a l’Orient Pròxim en diverses ciutats, com Babilònia, Mari, Assur... A Canaan van formar petits nuclis de població que, amb el temps, foren sotmesos pels israelites.
La Bíblia els presenta com a enemics d’Israel, i en alguns textos el nom d’amorreus designa globalment els habitants de la terra promesa abans de la conquesta, els quals en altres llocs són anomenats cananeus (Gn 15,16; Ex 3,8.17; Nm 13,29; 21,21-30; Dt 1,7; Jt 1,34-36).
anaquites Poble de l’època del Bronze Mitjà (1800-1550 aC) establert al voltant d’Hebron. El seu territori és explorat pels espies de Moisès, als ulls dels quals apareixen com a gegants (Nm 13,22.28.33; Dt 2,10.21). Segons la tradició bíblica, van ser expulsats d’Hebron i exterminats per Josuè (Js 11,21-22). En Jr 47,5 apareixen relacionats amb els filisteus.
ancians Quan la Bíblia parla del consell d’ancians, es refereix a una institució jurídica i política que era l’òrgan de govern de cada una de les poblacions d’Israel (Ex 18,13-26; 1Sa 11,3). Els membres del consell, encara que no necessàriament ancians en el sentit propi del terme, eren els prohoms i la gent important de la població. En el temps de la monarquia van perdre part de la seva autoritat, però la recuperaren després de l’exili.
Els consells d’ancians són l’origen dels sanedrins que existien en temps de Jesús. És possible que els primers cristians s’inspiressin en aquesta institució jueva a l’hora d’organitzar les seves comunitats: d’aquí provindrien els ancians o «preveres» que apareixen en diferents llocs del NT com els qui presideixen les comunitats cristianes (Ac 11,30; 20,17; 1Tm 5,17-19; 1Pe 5,1).
àngel El significat original d’aquest mot és ‘missatger’. La Bíblia parla dels àngels en narracions antigues relacionades amb l’origen d’un santuari, i generalment en singular, «l’àngel del Senyor» (Gn 22,11; Ex 3,2; Jt 2,1-5; 6,11-24; 2Sa 24,16-17), però també en plural (Gn 28,12; 32,2-3). L’àngel de Déu té la missió de guiar el poble cap a la terra promesa (Ex 14,19; 23,20-23). En escrits bíblics més recents (p. ex., Zacaries o Daniel), els àngels apareixen com a intermediaris entre Déu i els homes, amb una figura i una actuació personals. Com a cort que envolta el Senyor, sovint porten el nom de «fills de Déu» i de «estols» o «exèrcit» del Senyor (Js 5,13-14; 1Re 22,19; Sl 29,1; 89,6-7; 148,2).
El NT diu que el Fill de l’home vindrà acompanyat dels seus àngels (Mt 16,27; 25,31). D’altra banda, diverses missions dels àngels són presents en el NT, des dels evangelis fins al llibre de l’Apocalipsi. En un moment en què es va suscitar el culte als àngels en les primeres comunitats cristianes, la Carta als Colossencs s’hi oposa (Col 2,18), i la Carta als Hebreus afirma que Crist està per damunt d’ells (He 1,5).
Anticrist Terme que significa ‘contrari a Crist’ i apareix en 1Jn 2,18.22; 4,3; 2Jn 7. Les diferents comunitats del NT el consideraven la figura que recapitulava les forces que s’oposaven al missatge cristià i a la difusió de l’evangeli pel món. En un context de preocupació per la fi de la història, es pensava en algú que estava a punt d’arribar per lluitar contra els cristians, amb enganys i falsos prodigis, a fi d’evitar així la vinguda final i gloriosa de Crist. Ja els darrers llibres de l’AT l’havien imaginat com una figura que encarnava les forces oposades a Déu; el llibre de Daniel l’identifica amb Antíoc IV Epífanes (Dn 7; 10-11).
Les cartes de Joan relacionen l’Anticrist amb els cristians heretges; els evangelis segons Mateu i Marc parlen de «l’abominació devastadora» (Mt 24,15 = Mc 13,14); el llibre de l’Apocalipsi esmenta «la segona bèstia» o «fals profeta» (Ap 13,11-18; 16,13; 19,20) i Pau usa les expressions «Home malvat», «el Fill de la perdició», «el qui s’alça contra Déu», «el Malvat» (2Te 2,1-12). Probablement tots aquests termes es refereixen a la mateixa realitat.
any sabàtic i any jubilar Cada set anys, l’antic calendari israelita tenia l’any anomenat «sabàtic», en el qual els camps es deixaven sense conrear, el producte de les vinyes i oliverars era abandonat perquè els pobres el recollissin, i els esclaus israelites eren alliberats (Ex 21,2; 23,10-11; Lv 25,2-7; Dt 15,1-18). Cada set anys sabàtics, és a dir, cada cinquanta anys, hi havia l’any jubilar; a les prescripcions de l’any sabàtic s’hi afegien les de retornar a l’antic propietari les terres i propietats venudes o arrendades (Lv 25,8-17). El motiu d’aquestes prescripcions, que realment es van aplicar en poquíssimes ocasions, cal buscar-lo en la importància del patrimoni familiar i en la voluntat de mantenir-lo. A més, la institució de l’any jubilar pretenia impedir l’acumulació de terres en mans d’uns pocs.
apostasia Mot d’origen grec que etimològicament significa l’acció i l’efecte de ‘fer-se enrere’ o ‘apartar-se’. S’aplica al fet de renunciar a la fe jueva o cristiana. Osees acusa el poble d’apostatar de la seva fe per anar darrere el culte cananeu de Baal (Os 2,4-15). L’apostasia de molts jueus en temps d’Antíoc IV Epífanes (175-164 aC) va provocar la revolta dels Macabeus (1Ma 1,11-15). Els textos del NT anuncien l’apostasia de la fe cristiana com un dels signes dels darrers temps, abans de la vinguda gloriosa del Crist (2Te 2,8-12; 1Tm 4,1-3).
apòstol Paraula d’origen grec que etimològicament significa ‘enviat’. Els missioners de les primeres generacions cristianes van dur aquest títol. Entre ells destaquen els dotze deixebles de Jesús, que Lluc anomena habitualment apòstols (Lc 6,13; Ac 1,2.26), mentre que els altres evangelis només ho fan quan Jesús els envia a predicar (Mt 10,2; Mc 6,30). Els Dotze representen les dotze tribus de l’antic Israel, i constitueixen el fonament del nou poble de Déu (Ap 21,14). Pau, al començament d’algunes de les seves cartes, s’anomena ell mateix apòstol (el terme també apareix en 1Pe 1,1). Aquest títol fou dut per altres missioners, perquè, en les llistes de carismes de 1Co 12,28 i Ef 4,11, els apòstols apareixen esmentats al costat d’altres serveis eclesials. Tant Pau (2Co 11,13) com el llibre de l’Apocalipsi (Ap 2,2) parlen de falsos apòstols.
Arabà Nom de la vall que va des del Mar Mort fins al golf d’Àcaba. És la part més meridional de la fossa del Jordà i té 180 km de llargada (Dt 1,1; 2,8; 11,30). En altres llocs de la Bíblia, la designació comprèn també el Mar Mort (Dt 3,17; Js 3,16; 2Re 14,25) i fins i tot la vall del Jordà, al nord del Mar Mort (Js 11,2; 2Re 25,4; Jr 39,4; 52,7).
Aràbia És la península limitada a l’est pel Golf Pèrsic i l’oceà Índic i, a l’oest, pel Mar Roig i la península del Sinaí. Era famosa pel seu or (2Cr 9,14). En Ga 1,17 designa la regió desèrtica al sud de Damasc, on Pau es va retirar un quant temps.
àrabs En la Bíblia és un terme genèric que designa els habitants nòmades de l’extens desert de Síria, Jordània i Aràbia (2Cr 17,11; 21,16; 22,1; 26,7; Ac 2,11).
arameus Habitants de la regió d’Aram, extens territori entre el nord de Fenícia, tocant al Mediterrani, i el riu Eufrates, que correspon globalment a la Síria actual. El regne arameu de Damasc va ser, durant l’època de la monarquia, el principal adversari del regne del Nord o d’Israel (2Sa 8,5-6; 1Re 11,24; 15,18). Els patriarques es consideraven emparentats amb els arameus (Gn 25,20; Dt 26,5).
arbre sagrat vegeu bosquet sagrat.
arca de l’aliança Des del temps de Salomó, era el centre del culte en el temple de Jerusalem; l’havien col·locada a la part més interior del santuari, la cambra sagrada o lloc santíssim. Segons la tradició bíblica, ja existia en temps de l’èxode. Quan els israelites van ocupar Canaan, l’arca fou dipositada a Siló i després a Quiriat-Jearim, fins que David la traslladà definitivament a Jerusalem.
D’acord amb la descripció del llibre de l’Èxode, era una caixa de fusta d’acàcia d’1,25 ? 0,75 ? 0,75 m, revestida d’or per dintre i per fora; als quatre angles inferiors duia quatre anelles d’or per les quals passaven les barres per a transportar-la sobre les espatlles (Ex 25,10-22; 37,1-9). Al damunt tenia una coberta d’or, anomenada coberta del perdó o propiciatori (He 9,5). A cada un dels extrems de la coberta del perdó, que feia 1,25 ? 0,75 m, s’hi trobava un querubí. Dintre l’arca hi va ser posat el «document de l’aliança», amb les paraules de l’ aliança o bé els deu manaments (Ex 25,16).
L’arca era el signe visible de la presència del Déu invisible (1Sa 4,6-7; Nm 10,35; Sl 131,8), i les taules de la Llei que contenia (Dt 10,1-5; 1Re 8,9) recordaven al poble quina era la voluntat de Déu.
arca de Noè Segons el llibre del Gènesi, Noè, seguint l’ordre del Senyor, va construir l’arca per salvar la seva família del diluvi (Gn 6,14-16). En el NT es parla de l’arca i de l’aigua del diluvi com a símbol del baptisme cristià (1Pe 3,20). També és esmentada en Mt 24,38 (= Lc 17,27) i He 11,7. Els Pares de l’Església veien en l’arca una figura al·legòrica de l’Església.
Àrtemis Deessa de la fecunditat, representada amb multitud de mamelles. Va ser adorada amb varietat de noms, sobretot a l’Àsia Menor. El seu temple més famós es trobava a Efes destruït per un incendi l’any 356 aC, fou reconstruït en temps d’Alexandre el Gran; era considerat una de les set meravelles del món antic. Durant la predicació de Pau a Efes hi hagué un tumult, dirigit per l’argenter Demetri, perquè la missió cristiana semblava posar en perill el culte d’Àrtemis (Ac 19,23-40).
Àsia En els llibres dels Macabeus, aquest terme indica tot el territori dels Selèucides, que fins al temps d’Antíoc III comprenia l’Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia i tot l’altiplà de l’Iran. Posteriorment, malgrat la conquesta de Palestina, s’anà reduint progressivament fins a incloure solament Síria i la Cilícia oriental cap a l’any 140 aC. En temps del NT designa sovint la província romana de l’Àsia, creada l’any 129 aC, que comprenia les regions de Jònia, Mísia, Lídia, Cària i la meitat de Frígia, amb capital a Efes. Els territoris costaners al nord i al sud d’aquesta ciutat, fortament hel·lenitzats, també reben de vegades el nom d’Àsia.
asmoneus Simó Macabeu (142-134 aC) és el fundador de la dinastia asmonea, que governà sobre tot Palestina fins a l’any 63 aC, any en què els romans ocuparen el país. Els asmoneus es van anar alliberant del jou dels Selèucides i Joan Hircà, fill de Simó Macabeu, inicià una política expansionista i de rejudaïtzació dels antics territoris israelites. El reialme asmoneu arribà a tenir una extensió semblant a la que tindrà posteriorment el reialme d’ Herodes el Gran. Galilea i Perea, la regió de l’est del Jordà, van ser repoblades amb jueus, i els idumeus foren obligats a convertir-se al judaisme.
aspersió L’aspersió amb líquids era una part essencial de diversos ritus de l’AT. L’element més comú era la sang o l’aigua. Després del sacrifici, la sang dels animals, escrupolosament recollida, era vessada al peu de l’ altar on cremaven el greix i una part de la carn (Lv 4,6-7; 17,11). L’aspersió amb la sang de les víctimes i amb l’oli de la unció santa s’usava per a consagrar els objectes de culte i les persones que hi intervenien (Lv 8,10-11.30; Ex 29,21). També s’aspergia amb sang la cortina que separava el lloc sant i el lloc santíssim, per a expiar les culpes del gran sacerdot i del poble (Lv 4,6.17; 16,14-16); també es vessava sang davant el Senyor en el ritu de purificació d’un leprós (Lv 14,16.27). Moisès, per tal de consagrar l’antiga aliança, va aspergir l’altar i el poble amb la sang dels sacrificis (Ex 24,6-8). Diversos ritus de purificació exigien l’aspersió amb aigua ja preparada per a aquest fi (Nm 19,4.9.18).
El NT parla de l’aspersió amb la sang que Jesús vessà a la creu com a purificació dels nostres pecats (He 9,11-22; 1Pe 1,2).
Assíria Regió que s’estenia entre el riu Tigris i les muntanyes de Zagros, en l’actual Kurdistan. En sentit més ampli, la Bíblia usa el terme per a designar l’imperi assiri, que en alguns moments va incloure també Babilònia i Pèrsia. L’imperi assiri exigí tribut a Jehú, rei d’Israel, l’any 841 aC, i el 802 aC va exigir-ne a Jehoaix. Anys més tard, el rei Acaz de Judà donarà una forta quantitat al rei assiri Tiglat-Pilèsser III perquè l’ajudi en la guerra contra la coalició siroefraïmita (2Re 16,7-9). Finalment, l’any 722, Sargon II d’Assíria conquereix Samaria, la capital del regne d’Israel (2Re 17). El rei assiri Sennaquerib intenta, infructuosament, d’apoderar-se de Jerusalem l’any 701 (2Re 18-19). La caiguda de Nínive (612 aC) suposà la fi de l’imperi assiri.
Astarte Astarte era la deessa cananea de la fertilitat, molt venerada en l’Orient antic. Era associada a Baal, i més endavant va ser relacionada amb l’Afrodita dels grecs i la Venus dels romans. En el seu culte, orientat sobretot a procurar la fecunditat dels camps i els ramats, hi intervenia sovint la prostitució sagrada. La Bíblia usa el plural, «les Astartes», en referir-se als cultes idolàtrics de la fertilitat en les seves diferents versions (Jt 2,13; 10,6; 1Sa 7,3-4; 12,10; 31,10; 1Re 11,5.33; 2Re 23,13).
Àzims festa dels Els àzims són els pans sense llevat. A la primavera, quan començava la sega de l’ordi, els agricultors feien pans amb el gra de la nova collita i celebraven la festa dels Àzims. Els israelites van relacionar ben aviat aquesta festa amb la de Pasqua, de manera que la Pasqua passà a ser el primer dels set dies que durava la festa dels Àzims.
Baal Literalment significa ‘senyor’, ‘marit’, ‘cap de casa’. És el nom que rebien les divinitats masculines en els cultes cananeus. Molts noms de lloc, i també de persona, de la regió de Canaan, eren compostos amb el nom de Baal. En plural, els Baals designen en la Bíblia el conjunt de divinitats no hebrees. El seu culte tenia elements orgiàstics (erecció d’esteles sagrades, presència de prostitució masculina, etc.). Els profetes van lluitar enèrgicament contra el culte dels Baals i les Astartes (1Re 18; 2Re 23,4-5; Jr 7,9; 11,17; 23,13.27; Os 2,10; 13,1; etc.).
Babilònia Anomenada també Babel (de «Bab-ilu», que significa ‘porta de Déu’), era la capital de la regió i del regne del mateix nom, situat a la Baixa Mesopotàmia. El llibre del Gènesi (Gn 11,1-9) esmenta la ciutat com a símbol de la dispersió de les civilitzacions humanes.
Quant a la regió, estava delimitada al sud pel Golf Pèrsic i al nord pel punt de màxima proximitat entre els rius Eufrates i Tigris, prop de la moderna Bagdad. Diversos imperis s’anaren succeint al llarg dels segles en aquesta zona: sumeris, acadis, cassites, assiris i caldeus; aquests dos darrers incideixen més estrictament en la història bíblica. Tant la ciutat com l’imperi d’aquest nom apareixen repetidament en la Bíblia, especialment en els llibres d’Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel, fins al punt que Babilònia arriba a convertir-se en símbol dels enemics d’Israel. Nabucodonosor deportarà successivament a Babilònia, els anys 597 i 587 aC, la part més qualificada dels habitants del regne de Judà.
En el NT, Babilònia és símbol de Roma, la ciutat perseguidora dels cristians (1Pe 5,13; Ap 14,8; 16,19; 17,5; 18,2.10.21.22).
baptisme El baptisme, o immersió ritual dins l’aigua, existia com a pràctica de purificació realitzada pels sacerdots abans de ser consagrats o d’exercir certes funcions sagrades (Ex 40,12.30-32; Lv 8,6). Tant els sacerdots com els qui no ho eren, homes o dones, s’havien de purificar rentant-se amb aigua si havien contret determinades impureses rituals (Lv 14,8-9; 15,5-27; 16,4.24.26.28; 17,15-16; Nm 19,7-8.19; Dt 23,12).
En temps de Jesús, el baptisme o bany de purificació era practicat pels jueus observants, especialment pels pertanyents als grups fariseu i esseni, com a signe de puresa ritual abans de la pregària o dels àpats en comú. També es batejaven els prosèlits, és a dir, els antics pagans que s’incorporaven al judaisme. Joan Baptista usa aquest ritu com a signe del perdó dels pecats i com a preparació de la vinguda del Regne (Mt 3,1-12 = Mc 1,2-8 = Lc 3,1-17 = Jn 1,19-28). El baptisme de Jesús és la inauguració del seu ministeri públic i una manifestació de la seva filiació divina (Mt 3,13-17 = Mc 1,9-11 = Lc 3,21-22 = Jn 1,32-34). Els cristians adopten el baptisme com a signe de la seva fe en Jesucrist mort i ressuscitat i de la seva integració dins la comunitat cristiana amb la consegüent conversió de la vida anterior (Mt 28,19; Ac 2,38; Rm 6,1-14).
Basan Regió a l’orient del Jordà i del llac de Genesaret, entre la muntanya de l’Hermon i el riu Jarmuc. És una regió molt fèrtil, que en la Bíblia era famosa pels seus boscos, pels abundosos pasturatges i pels ramats, sobretot de vaques (Dt 32,14; Am 4,1; Sl 22,13). Og, un rei famós de la regió, va ser derrotat pels israelites que van ocupar el seu territori (Nm 21,33-35).
Beelzebul Terme que en el NT designa el príncep dels dimonis (Mt 10,25; 12,24 = Mc 3,22 = Lc 11,15). Probablement és equivalent a Baal-Zebul (‘senyor-príncep’), nom d’una divinitat cananea que va ser deformat irònicament en Baal-Zebub (‘senyor de les mosques’), tal com apareix en alguns llocs de l’AT (2Re 1,2-6.16).
Bel Nom babilònic que correspon al Baal cananeu i fenici. S’identificava amb Marduc, cap del panteó babilònic (Is 46,1; Jr 50,2; 51,44; EpJr 40). Daniel mostra l’engany dels sacerdots de Bel en Dngr 14.
benedicció En l’AT, Déu beneeix la creació i els homes. El signe de la benedicció divina és la fertilitat dels camps, dels animals i dels éssers humans. Els patriarques beneïen els seus hereus, confiant en el poder eficaç de la paraula. L’home beneeix Déu, lloant-lo admirat per les meravelles de la creació i de la salvació; aquest és un dels temes més comuns de la pregària d’Israel (Sl 31,22; 103,2; 124,6; Dngr 3,52-90).
En el NT, la presència de Jesús inspira pregàries de benedicció a Elisabet, a Zacaries i a Simeó (Lc 1-2). Jesús beneeix Déu abans de partir els pans (Mc 6,41), i també beneeix els infants (Mc 10,16) i els deixebles (Lc 24,50). L’obra salvadora de Déu en Jesucrist inspira les pregàries de benedicció o d’acció de gràcies amb què Pau sol començar les seves cartes.
Betel Ciutat situada a uns 17 km al nord de Jerusalem. La Bíblia la relaciona amb les migracions dels patriarques (Gn 12,8; 13,3; 28,17-19; 35,6-8). Després de la separació en dos regnes (Israel i Judà), el rei Jeroboam hi instal·la un vedell d’or perquè els israelites no hagin d’anar al temple de Jerusalem (1Re 12,26-33). Els profetes l’esmenten com un santuari famós, i sovint critiquen el culte que hi té lloc (Jr 48,13; Os 12,5; Am 7,10.13).
Biblos Ciutat important de la costa de Fenícia, al nord de Sidó, habitada ja des de temps antics (cinquè mil·lenni aC). Artesans de Biblos van treballar per a Salomó en la construcció del temple de Jerusalem (1Re 5,32). En el primer mil·lenni abans de Crist sortia de Biblos gran part del papir usat per a l’escriptura en tot l’Orient Pròxim.
blasfèmia La blasfèmia és l’ús irreverent del nom diví o de tot allò que fa referència a la divinitat. Segons la mentalitat bíblica, el nom està íntimament unit a la realitat significada. Per això, fer un ús irrespectuós del nom d’una persona o d’una divinitat equival a insultar-la greument. La legislació bíblica reacciona durament contra la blasfèmia (Ex 22,27; Lv 24,11-16).
En el NT, Jesús assegura que la blasfèmia contra l’Esperit Sant no serà perdonada (Mc 3,28). Jesús mateix és acusat en diverses ocasions de blasfem (Mc 2,7; 14,63-64).
bona nova vegeu evangeli.
borla del mantell Floc de fils nuats que els homes jueus es posaven en cada una de les quatre puntes del mantell. Volen ser un símbol i un recordatori de l’observança de la Llei en la vida diària (Nm 15,37-41; Dt 22,12; Mt 23,5).
bosquet sagrat Sentit probable del terme hebreu aixerà, que de vegades es tradueix per «tronc sagrat» o bé és entès, en alguns llocs, com el nom propi d’una divinitat cananea femenina. Sovint el bosquet sagrat està associat explícitament al culte de Baal. Pot estar plantat al costat d’un altar (Dt 16,21) i contenir una imatge (1Re 16,32-33) o un símbol de significació incerta (1Re 15,13). Sempre que s’aixeca un moviment de lluita contra les pràctiques idolàtriques, els bosquets sagrats són tallats i cremats (Ex 34,13; Dt 7,5; 12,3; Jt 6,23-30).
caldeus Caldea Caldea era una regió al sud de Babilònia. Els caldeus van crear un fort imperi i van incidir en la història de Judà a partir de l’any 612 aC, any en què, aliats amb els medes, destruïren Nínive, la capital d’ Assíria. Els caldeus, anomenats també babilonis, van deportar bona part dels habitants de Judà els anys 597 i 587 aC (2Re 25; Jr 39,8-9) i destruïren Jerusalem (587 aC). El rei de Pèrsia Cir va conquerir definitivament l’imperi caldeu o neobabilònic l’any 539 aC. Segons el llibre del Gènesi, Ur de Caldea era el lloc d’origen d’Abraham (Gn 11,28; 15,7).
calendari Totes les cultures s’han servit de l’alternança de les estacions de l’any o de la posició dels astres per a determinar el curs del temps. Les bases del còmput del temps en el calendari del poble d’Israel són el cicle setmanal i el cicle mensual.
L’any es dividia en dotze mesos, que es comptaven des de cada lluna nova. Els israelites havien seguit en temps antics el calendari agrícola dels cananeus, i la Bíblia ha conservat el nom que tenien alguns dels mesos en aquella època: abib (març/abril), ziu (abril/maig), etanim (setembre/octubre), bul (octubre/novembre). Més endavant van adoptar el calendari dels babilonis, que donaven aquests noms als dotze mesos: nissan, iar, sivan, tammuz, ab, elul, tixrí, heixvan, quisleu, tebet, xebat i adar. El mes de nissan, que correspon a març/abril, era considerat el primer mes de l’any, encara que, en el període més antic, fins als segles VIII aC (Israel) i VII aC (Judà), l’any devia començar a la tardor. Com que dotze mesos lunars sumen 354 dies, calia que, aproximadament cada tres anys, l’any tingués un tretzè mes per a compensar la diferència amb el cicle solar.
El dia començava amb la posta del sol. El ritme del dia era, doncs: vespre, nit, matí i tarda. Els dies de la setmana no tenien nom propi, llevat del dissabte, en hebreu xabat.
Canaan Aquest terme designa generalment la franja de terreny delimitada al nord per la regió de Fenícia, a l’est pel riu Jordà i el Mar Mort, al sud per l’anomenat torrent d’Egipte (probablement l’actual uadi El-Arix, a uns 75 km al sud-oest de Gaza), i a l’oest pel Mediterrani. Segons la Bíblia, va ser la terra promesa per Déu a Abraham (Gn 12,5-7) i al poble d’Israel (Nm 13,1-2).
cananeus Habitants del territori de Canaan abans de l’arribada dels israelites. Estaven organitzats en ciutats estat fortificades que es federaven en temps de guerra o de perill. Vassalls primer de l’imperi egipci, anaren passant a poc a poc a mans dels israelites (Gn 15,20). Durant el temps de la monarquia, a Israel es va produir una progressiva fusió ètnica entre israelites i cananeus. Els profetes sempre van denunciar el fet que aquesta unió comportés també un sincretisme religiós, amb el perill evident d’ idolatria.
carisma Terme d’origen grec que significa ‘do gratuït’. El NT parla dels dons que l’ Esperit Sant concedeix a cadascú perquè exerceixi un determinat servei en bé de la comunitat cristiana. El primer do o carisma és el mateix Esperit, que és escampat abundosament sobre els creients (Ac 2,4; 2Co 1,22; 1Jn 2,20.27). En les seves cartes, Pau parla dels dons que cadascú posa al servei de la comunitat saviesa, ciència, fe, do de guarir, profecia, discerniment, do de llengües, do d’interpretar-les, capacitat de governar i de presidir la comunitat, d’anunciar l’evangeli, de predicar i d’instruir els nous cristians, etc. (Rm 12,6-8; 1Co 12,4-11.28-30; Ef 4,11).
Carmel Serralada d’uns 20 km de llarg i entre 5 i 15 d’ample, al nord de la plana de Saron, entre la vall de Jizreel i el mar Mediterrani. La seva altitud és d’uns 550 m. El nom del Carmel significa ‘vinya, jardí’; la regió era famosa per la seva bellesa (Is 35,2). El profeta Elies es va instal·lar al Carmel, i allí tingué lloc el seu enfrontament amb els profetes de Baal (1Re 18). També Eliseu, deixeble d’Elies, apareix vinculat al Carmel (2Re 2,25; 4,25).
cel vegeu univers i paradís.
Cèsar Nom que designava els emperadors romans des que Octavi, el primer emperador (29 aC-14 dC), el va heretar del seu oncle i pare adoptiu, Juli Cèsar. Les monedes romanes portaven gravada l’efígie de l’emperador que les havia fetes encunyar (Mt 22,17.21 = Mc 12,14.17 = Lc 20,22.25). Pilat és tingut per «amic del Cèsar» (Jn 19,12). Pau, presoner a Cesarea, apel·la al Cèsar per tal de poder ser jutjat a Roma, lluny de les insídies del Sanedrí de Jerusalem (Ac 25,11).
circumcisió Ritual d’extirpació del prepuci o replec de pell que cobreix la punta del membre viril. Era un dels senyals d’identitat i pertinença al poble jueu, anomenat sovint el poble dels circumcisos (Rm 4,12). Per això, convertir-se plenament al judaisme equivalia a circumcidar-se. De fet, antigament la circumcisió era practicada per molts pobles, entre els quals els egipcis i alguns pobles veïns d’Israel. A Israel va adquirir el sentit de signe d’ aliança entre Déu i el seu poble (Gn 17). El ritu es feia el vuitè dia després del naixement i, en temps de Jesús, anava unit a la imposició del nom (Lc 2,21). Era condició necessària perquè els immigrants no israelites poguessin prendre part en la celebració de la Pasqua (Ex 12,48). En el concili o assemblea de Jerusalem, l’Església primitiva va acceptar que els cristians d’origen no jueu no haguessin de ser circumcidats ni, per tant, obligats a complir la Llei de Moisès (Ac 15).
Cisjordània vegeu Jordà.
ciutadania romana Era el conjunt de drets i privilegis que tenia la persona nascuda lliure a la ciutat de Roma. L’any 89 aC, aquests privilegis es van estendre a tot Itàlia i a algunes de les ciutats més importants de l’imperi; l’any 212 dC, l’emperador Caracal·la els va concedir a tots els habitants lliures de l’imperi romà. Els drets d’un ciutadà romà eren votar, ser elegit per a càrrecs públics, apel·lar a un tribunal superior, posseir béns, comprar i vendre, contraure matrimoni legal, ser eximit de penes infamants (entre les quals, la flagel·lació i la crucifixió).
Pau posseïa la ciutadania romana i va fer ús dels privilegis que comportava (Ac 16,37; 22,25; 25,11).
ciutat de David Part més antiga de Jerusalem, on estava situada l’antiga ciutadella jebusea conquerida per David. Estava delimitada al nord pel turó de Sió, on més endavant Salomó construiria el temple, a l’est pel torrent de Cedró, al sud per la vall d’Hinnom i a l’oest pel Tiropeu (2Sa 5,9; 1Re 2,10).
ciutat de refugi Per tal d’impedir la venjança en els casos de morts involuntàries, a Israel es van instituir les anomenades ciutats de refugi, on podia demanar asil el presumpte assassí. Les autoritats locals havien de decidir si havia estat un assassinat realment involuntari i si, per tant, el culpable podia emparar-se en la inviolabilitat del lloc esperant el moment de l’amnistia (Ex 21,13-14; Nm 35,9-34; Js 20,1-9).
copa Per a beure, els nòmades usaven odres de cuiro. Els sedentaris, recipients de ceràmica, metall o vidre. Hi havia copes especials emprades en cerimònies religioses o profanes. Una de les imatges per a parlar de la indignació de Déu és la de la copa que es va omplint i al final s’aboca sobre el poble (Is 51,22; Jr 49,12; Ap 16).
La copa significa també el destí d’una persona; per això Jesús, a Getsemaní, demana que passi aquella copa (Mt 26,39 = Mc 14,36 = Lc 22,42; Jn 18,11). La litúrgia cristiana fa memòria de la copa pasqual, que Jesús posa en relació amb l’oferiment cruent de la seva vida: beure de la mateixa copa és signe de comunió amb Jesucrist i entre els germans (Mt 26,27-28 = Mc 14,23-24 = Lc 22,20; 1Co 11,25).
cor En la mentalitat bíblica, el cor no és tan sols la seu dels sentiments, sinó sobretot del pensament i de la voluntat, i sovint s’identifica amb la persona. Del cor poden sortir sentiments d’alegria, de coratge, d’angoixa; pot planejar una acció i promoure-la. Per això Déu vol posar la seva aliança en el cor de l’home (Jr 31,33). El NT continua en aquesta línia la rectitud de l’obrar surt del cor (Mt 15,18) i és Déu qui de debò coneix el cor de l’home (Lc 16,15; Rm 8,27; 1Te 2,4).
corona Cercle de flors o de fulles que es posava damunt el cap en senyal de joia o de victòria. En les competicions esportives de l’època hel·lenística, el guanyador rebia com a premi una corona de llorer o d’altres plantes. En el NT, la corona és usada en sentit figurat per a indicar la retribució final que l’home rebrà de mans de Déu (2Tm 4,8; 1Pe 5,4; Ap 2,10). En l’antic Israel, els reis no eren coronats, sinó ungits amb oli; per això en l’AT la corona no sol tenir connotació reial.
cortina Moisès, en construir el tabernacle al desert, va tapar-ne l’entrada amb una cortina que impedís la visió de l’interior des de l’atri (Ex 26,36-37). Una altra cortina dividia l’interior del tabernacle en dues parts, el lloc sant i el lloc santíssim (Ex 26,31-33). El temple que Salomó va construir a Jerusalem tenia les mateixes divisions (1Re 6,16). Després de l’exili, la cortina interior només podia ser traspassada pel gran sacerdot en el ritual solemne del dia de l’ Expiació (Lv 16,2).
Segons els evangelis sinòptics, en el moment de la mort de Jesús la cortina del temple es va esquinçar en dos trossos de dalt a baix (Mt 27,51 = Mc 15,38 = Lc 23,45). La Carta als Hebreus compara la resurrecció de Jesús amb l’entrada del gran sacerdot a la part més interior del temple, el lloc on es manifestava la presència de Déu (He 6,19-20).
cos En la Bíblia, el cos és allò que permet la relació de la persona amb el món i amb les altres persones. Tanmateix, sota la influència grega, el llibre de la Saviesa distingeix en l’home ànima i cos (Sv 8,19-20; 9,15). El mateix llibre, com també l’Evangeli segons Mateu i el llibre de l’Apocalipsi, parlen de l’ànima separadament, en relació amb la mort (Sv 3,1-12; Mt 10,28; Ap 6,9).
En el NT, el terme cos és sinònim de «persona vivent» (Rm 8,23; 1Co 6,19). Pau parla de l’Església com a cos de Crist, format per diferents membres i enriquit pels diversos carismes (Rm 12,4-5; 1Co 12,12-27). El pa de l’eucaristia és el cos de Crist (Mt 26,26 = Mc 14,22 = Lc 22,19 = 1Co 11,24), i participar en aquest pa vol dir edificar l’Església (1Co 10,17).
Crist vegeu Messies.
decàleg Quan el llibre de l’Èxode presenta l’aliança de Déu amb el seu poble al peu del Sinaí, el decàleg (les «deu paraules») ve a ser la introducció i alhora el resum de totes les clàusules de l’ aliança. El nom apareix en Ex 34,28 i Dt 4,13.
L’origen dels preceptes del decàleg és divers. Alguns presenten la forma simple d’un manament; d’altres, els que fan referència a la relació de l’home amb Déu, tenen una redacció més desenvolupada, però la catequesi, tant jueva com cristiana, n’ha retingut tan sols la forma preceptiva. El text dels deu manaments es troba en Ex 20,1-17 i Dt 5,6-21. A més, en Ex 34,14-26 hi ha un altre conjunt de deu manaments d’un to més ritual.
En el Sermó de la Muntanya, Jesús demana un compliment més profund de tots els manaments del decàleg (Mt 5,21-47). Jesús concentra el contingut del decàleg i fonamenta tota la Llei en l’amor a Déu i als altres (Mt 22,34-40 = Mc 12,28-34 = Lc 10,25-28).
Decàpolis La Decàpolis (nom que significa ‘deu ciutats’) era una confederació de ciutats hel·lenístiques del temps de Jesús; la majoria estaven situades a la regió oriental del Jordà.
El nom i el nombre dels membres de la confederació van variar segons els anys; en formaren part les ciutats de Pel·la, Gàdara, Díon, Hipos, Filadèlfia (l’antiga Rabà dels ammonites), Gèrasa, Ràfana, Abila, Escitòpolis, Damasc i potser també Cànata. Jesús va predicar en el territori de la Decàpolis (Mc 7,31).
Dedicació festa de la Festa instituïda en memòria de la purificació i dedicació del temple de Jerusalem per Judes Macabeu (164 aC) després de la profanació que n’havia fet Antíoc IV Epífanes (1Ma 4,36-59). La festa se celebrava durant vuit dies, a partir del vint-i-cinc del mes de quisleu, d’una manera molt festiva amb rams, himnes i, sobretot, llums que il·luminaven la ciutat i les cases. La festa és esmentada en l’Evangeli segons Joan (Jn 10,22).
deixeble Tant Joan Baptista com els fariseus de l’època de Jesús tenien els seus grups de deixebles, que aprenien uns ensenyaments, i sobretot un estil de vida, sota la direcció dels seus mestres.
També Jesús crida alguns a seguir-lo, és a dir, a canviar de vida i a adherir-se a la seva persona (Mt 4,18-22 = Mc 1,16-20 = Lc 5,1-11; Mt 8,18-22 = Lc 9,57-60), formant una comunitat que serà l’arrel de l’Església. Són molts els deixebles de Jesús esmentats en els evangelis: els Dotze, que comparteixen la vida amb ell (Mt 10,2-4 = Mc 3,16-19 = Lc 6,14-16; Ac 1,13), els setanta-dos, que ell envia a predicar (Lc 10,1.17), algunes dones (Mt 27,55-56 = Mc 15,40-41 = Lc 23,49; Lc 8,1-3) i un grup indeterminat d’acompanyants (Mc 10,32.46).
Ser deixeble de Jesús comporta determinades exigències: la conversió (Lc 24,47), l’amor fratern (Jn 13,34-35), la renúncia als béns (Mt 19,21 = Mc 10,21 = Lc 18,22), la renúncia a si mateix, portar la creu de Jesús, és a dir, compartir el seu destí (Mt 16,24 = Mc 8,34 = Lc 9,23) i la posposició dels llaços familiars (Mt 10,37 = Lc 14,26). En alguns casos, també comporta la renúncia al matrimoni (Mt 19,11-12). Tota la vida dels deixebles de Jesús està inspirada i sostinguda per una nova relació amb Déu com a Pare (Mt 5,45.48).
dejuni La privació d’aliments expressava, en l’AT, el dol i el penediment. Era motivat o bé per una desgràcia individual o col·lectiva o bé pel desig d’expiar una culpa. El dejuni anava normalment acompanyat d’altres pràctiques que volien fer visible el sentiment de la persona dur vestits de roba de sac, posar-se cendra o terra sobre el cap, esclatar en grans plors i planys. El dejuni religiós anava sempre acompanyat de la pregària. L’únic dejuni prescrit en els textos més antics és el del dia solemne de l’ Expiació (Lv 16). El judaisme posterior anirà ampliant els dies de dejuni (Za 7,5).
Els profetes van lluitar perquè la pràctica del dejuni fos sincera i portés el poble a la conversió (Is 58,3-7); en la mateixa línia es mou la predicació de Jesús (Mt 6,16-18; 9,14-15).
delme El delme era un tribut a favor del temple o del rei, que equivalia a la desena part de la collita o de la producció. Allò que es recollia s’usava per al manteniment del culte i de l’estament sacerdotal, i també de l’aparell de l’estat. Coneixem més bé els delmes religiosos (Lv 27,30-33; Nm 18,21-32) que no pas els civils el rei fixava un tribut sobre les collites (blat i vi, sobretot), els ramats, els pasturatges (1Sa 8,15.17).
Els delmes religiosos són esmentats en el NT (Mt 17,24-27; 23,23; Lc 18,12).
denari vegeu monedes.
deportació Quan l’exèrcit babilònic va prendre Jerusalem i la va destruir (anys 597 i 587 aC), la classe dirigent i els principals artesans de la ciutat foren deportats a Babilònia. La deportació era normal en aquella època anteriorment, els assiris havien deportat la classe dirigent de Samaria, capital del regne del Nord (any 722 aC).
La deportació va marcar el començament de l’època de l’exili del poble d’Israel a Babilònia (587-538 aC), una etapa fonamental en la seva història (2Re 24,8-17; 25,1-21). Els llibres d’Esdres i Nehemies descriuen el retorn a la pàtria d’una part dels deportats i la reconstrucció de la comunitat d’Israel agrupada al voltant del temple i la Llei.
desert En la Bíblia, el desert no és una extensió de sorra, sinó una regió estepària i desolada, amb escassa vegetació, normalment no habitada i infestada d’animals perillosos. La Bíblia esmenta el desert del Sinaí, el desert de Sin i el de Judà, entre altres. El desert és el lloc on viuen els bandejats i perseguits (Gn 21,14; 1Ma 2,29) i els mals esperits (Mt 12,43), però és també lloc de prova, de correcció, de reflexió i de trobament amb Déu (Dt 8,2-6; Os 2,16; Mt 4,1 = Mc 1,12 = Lc 4,1).
dia del Senyor En el missatge dels profetes de l’AT, el dia del Senyor és el dia de la intervenció definitiva de Déu a favor del seu poble, o també del judici sever contra els qui no li han estat fidels (Jl 2,11; Am 5,18-20). En el NT s’anomena dia del Senyor el diumenge, el dia primer de la setmana, en què es commemora la resurrecció del Crist (Ap 1,10).
diable Aquest terme és d’origen grec i tradueix la paraula hebrea satan, de la qual deriva el mot Satanàs. Significava originàriament ‘adversari’ i, especialment, l’acusador o fiscal en un judici.
L’AT imagina que a la cort celestial hi ha també un acusador que presenta a Déu les infidelitats dels homes (Za 3,1-5; Jb 1,6.9) i que exerceix al mateix temps el paper de temptador (1Cr 21,1). De mica en mica el nom passa a designar la personificació de les forces del mal. El llibre de la Saviesa identifica Satanàs amb la serp del jardí de l’Edèn (Gn 3,15; Sv 2,24).
En el NT, el diable apareix com l’adversari de Déu, a qui aquest concedeix d’exercir un domini sobre el món (Ap 12,9). La predicació i l’acció guaridora de Jesús s’encaminen a vèncer el diable i expulsar-lo d’aquest món (Mt 4,1-11; Mt 12,28 = Lc 11,20; Mc 3,23-26; Lc 10,18). Pau el veu, a més, com l’executor dels càstigs que mereixen els culpables (1Co 5,4-5; 1Tm 1,20). El cristià participa en la lluita de Crist contra el diable amb confiança plena (1Te 3,5; 1Pe 5,8), perquè sap que la victòria final sobre el mal és una realitat gràcies a la força de la resurrecció de Jesucrist (Ap 20,2-3.7-10).
diaca Terme provinent del grec diàconos, que significa ‘servidor’. En temps del NT designava els qui servien a taula. En l’organització de les primeres comunitats cristianes, el terme va passar a indicar determinades funcions dins la comunitat el servei de les viudes i els orfes, dels pobres i els malalts (Ac 6,1-6), i també, de fet, la predicació de la Paraula. En 1Tm 3,8-13 es parla de les qualitats que havien de tenir els diaques.
diàspora Terme equivalent a «dispersió»; s’aplica a les colònies jueves que a partir del temps de la deportació van anar poblant les ciutats de l’Orient Pròxim i les costes mediterrànies. Aquestes comunitats van mantenir sempre relacions estretes amb les institucions religioses de Jerusalem per mitjà de la correspondència epistolar, els pelegrinatges, la recaptació del tribut per al temple, etc. A més, es van anar organitzant políticament i s’integraren dins les institucions municipals de la ciutat; establiren ponts de diàleg amb la cultura del lloc i assimilaren la llengua de la regió on residien; però alhora van mantenir fidelment les tradicions religioses jueves gràcies a l’observança personal i familiar de la Llei de Moisès, a les reunions setmanals de la sinagoga i a la prohibició de matrimonis amb persones no jueves.
Algunes de les comunitats de la diàspora van ser molt fecundes, com la d’Alexandria, a Egipte, on es traduí l’AT al grec, traducció anomenada «dels Setanta», i on s’afegiren nous llibres al cànon hebreu.
diluvi El llibre del Gènesi (Gn 6-9) narra una inundació que va afectar la humanitat sencera i de la qual només se salvaren Noè i la seva família dins l’ arca. El text bíblic s’inspira en relats mesopotàmics, d’arrels mitològiques i d’expressió poètica. La intenció del relat bíblic apareix clarament Déu vol una humanitat renovada on no arreli el mal. El NT ha vist el diluvi com una profecia del baptisme cristià (1Pe 3,20-21).
dimoni vegeu esperit maligne.
dissabte L’origen de la setmana de set dies amb un dia de repòs, és incert. Es tracta d’una institució molt antiga, pròpia del poble d’Israel, comparable amb la institució de l’ any sabàtic (o any setè). En els primers temps, la pràctica del repòs absolut en dissabte volia afavorir les persones més necessitades, fins i tot els animals, i estava relacionada amb l’ èxode o alliberament d’Egipte (Ex 23,12; Dt 5,12-15). Més endavant, l’observança del dissabte es va unir al record de la creació i prengué un sentit netament religiós i cultual (Gn 2,2-3; Ex 20,8-11).
En aquest dia estaven prohibides algunes de les activitats més habituals: el comerç, fer foc, recollir llenya, llaurar i aplegar la collita, pastar pa, coure, fer caminades llargues. En el temple, el dissabte s’oferien sacrificis extraordinaris (Nm 28,9-10).
Jesús va combatre una concepció legalista del dissabte: aquest dia està al servei de l’home, i no a l’inrevés (Mc 2,27). La comunitat cristiana va substituir el dissabte pel diumenge o dia del Senyor, com a dia assenyalat de la setmana, i va celebrar-hi la resurrecció de Crist.
diumenge vegeu dia del Senyor.
do de llengües Estat en el qual una persona pronuncia paraules o sons en una llengua incomprensible per als altres. A Corint es donava habitualment el do de parlar en llengües durant les reunions comunitàries, però Pau en relativitza la importància (1Co 14).
dracma vegeu monedes.
Edèn vegeu paradís.
edomites Edom Edom era una regió situada al sud-est del Mar Mort, en les anomenades muntanyes de Seïr. Es considerava que els edomites eren descendents d’Edom, sobrenom d’Esaú, germà de Jacob i fill d’Isaac (Gn 36,9-19). En temps dels Macabeus i del NT, Edom s’anomenava Idumea i ocupava part de l’antic territori de Judà, al sud d’Hebron. Herodes el Gran era d’origen idumeu. Els idumeus van ser obligats a convertir-se al judaisme en temps de Joan Hircà (135-104 aC).
efod Nom que rebien diferents objectes vinculats amb el culte i la litúrgia en l’AT.
En primer lloc, designava la túnica de lli que portaven els sacerdots i algunes persones relacionades amb el sacerdoci (1Sa 22,18), com el petit Samuel (1Sa 2,18) i David (2Sa 6,14).
En segon lloc, era també una peça de roba dels vestits del gran sacerdot; subjectat a les espatlles per dos tirants, duia dues pedres precioses amb els noms de les dotze tribus d’Israel. Damunt l’efod hi havia la bossa pectoral, guarnida amb dotze pedres precioses i els noms de les dotze tribus. Dins la bossa hi havia les sorts sagrades dels urim i tummim (Ex 28,6-30).
Finalment, de vegades designa un instrument que contenia les sorts sagrades dels urim i tummim i que el sacerdot usava per a consultar Déu i saber què calia fer, sobretot en cas de guerra i campanyes militars (1Sa 23,9-12).
Egipte Egipte és un país al nord-est d’Àfrica, regat en tota la seva extensió pel riu Nil, el qual assegura la fertilitat del territori malgrat la falta gairebé total de pluges.
La seva història comença pròpiament cap a l’any 3000 aC, tot i que era habitat des de temps més antics. Sota el govern dels faraons de les dinasties que es van anar succeint, Egipte es convertí en una de les cultures més evolucionades de l’antigor.
En temps de l’AT era un dels imperis més poderosos de l’Orient Pròxim i va exercir una influència considerable sobre el poble d’Israel. Segons els textos bíblics, els israelites foren esclaus a Egipte, fins que, guiats per Moisès, pogueren fugir gràcies a la intervenció alliberadora de Déu i iniciaren un llarg camí que els portaria al país de Canaan, la terra promesa.
elul vegeu calendari.
emperador vegeu Cèsar.
encens Reïna perfumada de l’arbre de l’encens, que creix a l’Índia, a Somàlia i al sud d’Aràbia. Les gotes de reïna dura, en forma de llàgrimes, blanques o rosades, eren cremades a l’ altar de l’encens i desprenien una olor balsàmica que acompanyava l’ofrena dels sacrificis i les pregàries dels israelites (Ex 30,34-38). El núvol de fum olorós era vist com a símbol de la pregària que s’enlaira cap a la presència de Déu (Sl 141,2; Ap 8,3).
endeví Les pràctiques d’endevinació eren corrents en les religions cananea, fenícia i babilònica. En l’AT es condemna amb la pena de mort la pràctica de l’endevinació, considerada una de les formes pitjors d’ idolatria (Lv 20,27). Dt 18,10-11 fa una llista de les pràctiques d’endevinació màgia, bruixeries, encanteris, consultes d’esperits, auguris, evocacions de morts.
El NT, en contacte amb la cultura grega, també explica alguns conflictes dels missioners cristians amb mags i pitonisses (Ac 8,9-11; 13,4-12; 16,16-19). El llibre de l’Apocalipsi esmenta els maleficis i les bruixeries (Ap 9,21; 18,23). En les primeres comunitats cristianes, la bruixeria és catalogada entre els pecats més greus (Ga 5,20).
esclau A Israel, com en molts altres pobles de l’antigor, hi havia esclaus. Els esclaus eren presoners de guerra, lladres, deutors insolvents o fills d’altres esclaus. Una persona podia oferir-se a si mateixa com a esclava per pagar un deute o senzillament per no passar fam. La legislació hebrea era benigna respecte als esclaus podien ser castigats, però no mutilats o assassinats; si estaven circumcidats, observaven el repòs del dissabte i les grans festes (Ex 12,44; Dt 5,14); podien heretar béns dels seus amos. En alguns casos, la legislació preveia l’alliberament dels esclaus, després d’uns anys de servei (Ex 21,2-11; Lv 25,40.54; Dt 15,12-18). En les primeres comunitats cristianes, els esclaus constituïen un grup força important (1Co 7,21-24; Flm).
escriba vegeu mestre de la Llei.
Escriptura Nom que indica el conjunt d’escrits que el poble d’Israel i l’Església cristiana van anar redactant com a expressió de les accions salvadores de Déu, viscudes pel poble des de la fe i el reconeixement. Els casos de Moisès (Dt 31,24-26) i d’Esdres (Ne 8), els rotlles d’Isaïes i de Jeremies (Is 8,16-17; Jr 36), com també el llibre de les revelacions de Daniel (Dn 7,1; 12,4), mostren clarament que la paraula de Déu ha estat associada, des d’antic, a un llibre destinat a la lectura pública.
L’AT és citat pels autors del NT, seguint el costum dels rabins, amb l’expressió «l’Escriptura» (Mc 12,10; Jn 7,38; 1Pe 2,6). La Segona carta de Pere parla de les cartes de Pau com a «Escriptures» (2Pe 3,15-16).
Els autors cristians Bernabé i Climent citen les paraules de Jesús com a «Escriptura». A partir d’Ireneu de Lió (finals del s. II), els escriptors eclesiàstics designaran el conjunt de l’AT i del NT com a «Sagrada Escriptura» o «Sagrades Escriptures».
Esdrelon vall d’ vegeu Jizreel, vall de.
Esperit En l’AT, el terme «esperit» tradueix un mot hebreu que té un sentit molt ric i variat. Significa l’alè, el vent o la consciència, i expressa el dinamisme humà o diví. El vent és un instrument que Déu fa servir per a donar vida o per a salvar (Ex 14,21-22; Sl 104,30). L’home posseeix l’alè vital que Déu li dóna i li treu quan vol (Gn 2,7; 6,17). D’altra banda, Déu, per mitjà del seu Esperit, fa present la seva força vital (Ez 37,1-14) i inspira les persones que actuen com a instruments seus en la història del poble (Jt 14,19; 1Sa 10,6; Ez 2,2). El Messies tindrà la plenitud de l’Esperit de Déu per a dur a terme la seva missió salvadora (Is 11,1-2; 61,1); l’Esperit serà abocat sobre tot el poble (Jl 3,1-2).
En el NT, el terme té encara un significat més ample. L’Esperit és la força de Déu que es fa present en el món per mitjà de Jesús i que es visibilitza sobre Jesús o sobre el creient en forma de colom, de vent, de flames, o és donat al creient com una aigua o com un segell sobre el cor (Mt 3,16; Jn 3,8; 7,38-39; Ac 2,2-3; Rm 5,5; 1Co 12,13; 2Co 1,22; Ef 1,13; Tt 3,5-6). Jesús és portador de l’Esperit i, des de la resurrecció, donador de l’Esperit (Mt 12,18; Lc 4,18; Jn 20,22; Ac 2,33). L’Esperit és qui transforma el cristià i el constitueix una nova criatura reconciliada amb Déu, el fa realment fill de Déu (Rm 8,15-17; Ga 4,6-7). L’Esperit fa present Jesús ressuscitat (Jn 15,26).
esperit maligne Segons les concepcions antigues, els dimonis són uns éssers semidivins que dominen les forces de la natura. Les religions mesopotàmiques suposaven l’existència de nombrosos dimonis o esperits, alguns benèfics i altres malèfics. Aquestes religions poden haver influït en les creences del judaisme contemporani de Jesús, que han quedat reflectides en el NT. Aquí, els dimonis o esperits malignes són relacionats amb algunes malalties i amb forces diabòliques que destrueixen o alteren la persona humana (Mt 9,32-33; Mc 5,1-14).
essenis vegeu Qumran.
estela sagrada vegeu pilar sagrat.
estranger Tota persona que no formava part del poble d’Israel era considerada estrangera.
En l’AT, egipcis, madianites, jebuseus, filisteus, fenicis, hivites, moabites, edomites, sidonis i altres reben el nom d’estrangers o de pagans; en la Bíblia, sovint són esmentats dient que pertanyen a les nacions. No eren considerats estrangers els esclaus i els presoners de guerra, ni els prosèlits, és a dir, els no jueus que havien passat per la circumcisió i havien adoptat la religió israelita. Es fa la distinció entre l’estranger amb residència fixa o immigrant, que té drets i obligacions semblants als israelites, i l’estranger amb residència eventual, que té drets molt reduïts (Ex 20,10; 22,20). Els estrangers no podien participar en les festes religioses ni en el culte del temple si no eren circumcidats (Ex 12,43-45).
En el NT, el terme «estranger» no conserva el significat religiós estricte que tenia en l’AT: pot significar un desconegut, un viatger o fins i tot un jueu de la diàspora.
Etiòpia Regió al sud d’Egipte, també anomenada «país de Cuix» (Nm 12,1; Is 20,3-5; Jr 46,9; Ac 8,27). L’Etiòpia dels documents antics i de les versions bíbliques no correspon a l’Etiòpia actual, sinó a Núbia, regió de l’actual Sudan. En algun text, Cuix sembla designar una regió del sud-oest d’Aràbia, famosa per l’or (Gn 2,13; 10,7).
Eufrates vegeu Mesopotàmia.
eunuc Entre els pobles de l’Orient Pròxim hi havia el costum de castrar els joves que es preparaven per a exercir càrrecs d’influència en la cort reial. El terme «eunuc» designa aquests funcionaris castrats. En èpoques tardanes va ser aplicat a tots els funcionaris de confiança del rei, tant si eren castrats com no; per això arriba a ser sinònim de «funcionari reial». La legislació religiosa hebrea era contrària a la pràctica de la castració i els castrats tenien prohibit de participar en el culte del temple (Dt 23,2). Tanmateix, a les corts de Samaria i de Jerusalem hi havia eunucs (Is 56,3; Jr 29,2).
La conversió d’un eunuc etíop al cristianisme i la seva admissió al baptisme (Ac 8,27) indica la universalitat de la salvació de Déu.
evangeli El verb grec traduït per «evangelitzar» significa ‘anunciar una bona nova’. En l’AT, aquesta bona nova és la victòria de Déu sobre els enemics del poble i la instauració del seu regnat (Is 52,7).
Jesús presenta el seu missatge com l’anunci de la bona nova als pobres (Lc 4,18, que cita Is 61,1). Després de Jesús, els apòstols anunciaran la seva mort i la seva resurrecció com a nucli d’allò que ha de ser proclamat i cregut: el terme «evangeli» designarà la predicació apostòlica sobre Jesús. Aquesta bona notícia passarà oralment de boca en boca, fins que es començarà a posar per escrit de manera ordenada: aleshores naixeran els «evangelis», escrits narratius que, d’una manera catequètica, exposen per escrit la bona nova que sobre Jesús anunciava l’Església dels primers temps.
exili vegeu deportació.
èxode Terme provinent d’un mot grec que significa ‘sortida’. Designa el camí que els israelites van fer des d’ Egipte fins a Canaan, travessant la península del Sinaí, durant quaranta anys, després de fugir del poder opressor del faraó. Les tradicions referents a aquest període es troben en els llibres de l’Èxode, dels Nombres i del Deuteronomi.
L’esdeveniment de l’èxode es va convertir en un model paradigmàtic de l’acció salvadora de Déu que posteriorment va servir per a interpretar altres esdeveniments, com va fer-ho l’autor de la segona part d’Isaïes en temps del retorn de l’exili babilònic (Is 40-55). Altres lectures de l’esdeveniment de l’èxode es troben en els salms 78, 105 i 106 i en el llibre de la Saviesa (Sv 10-19).
El NT veu l’èxode com una prefiguració del que serà la mort, resurrecció i ascensió del Crist (Lc 9,31.51) i de la vida dels cristians (1Co 10,1-13).
expiació És l’acte de culte destinat a esborrar un pecat o una falta involuntària i a restablir la relació amb Déu. Consistia en una imposició de mans sobre l’animal que havia de ser sacrificat i en una aspersió amb la sang de la víctima. Pot ser personal o per una falta del poble, segons el que cal expiar. Es distingeix entre sacrifici pel pecat (Lv 4,1-5,13) i sacrifici de reparació (Lv 5,14-26).
El profeta Isaïes contempla la figura del servent que anuncia la paraula del Senyor, és rebutjat i mort, i ofereix la seva vida pel perdó de la multitud (Is 52,13-53,12). Jesús durà a terme i complirà la profecia d’Isaïes, oferint-se a la mort per expiar els nostres pecats i per obtenir-nos la reconciliació amb Déu (He 9,1-10,18).
Expiació dia de l’ El dia deu del mes setè (setembre-octubre), cinc dies abans de la festa dels Tabernacles, se celebrava solemnement la festa de l’Expiació (en hebreu, Iom Quipur), l’únic dia que el gran sacerdot podia entrar, en nom de tot el poble, a l’interior de la cambra sagrada o lloc santíssim del temple de Jerusalem. Mitjançant un ritual de purificació dels pecats, en el qual es demanava a Déu el seu perdó, el poble procurava mantenir-se sant i garantir la continuació de les benediccions divines sobre Israel (Lv 16; 23,26-32; Nm 29,7-11).
extermini sagrat Israel, com els pobles veïns, considerava certes guerres com una lluita del Senyor contra els déus dels altres pobles el Senyor en persona lluitava a favor d’Israel (Ex 17,16; Nm 10,35-36; Js 10). Segons la llei de l’extermini sagrat, un cop obtinguda la victòria, el poble no podia apropiar-se de cap mena de botí de guerra. Tot pertanyia al Senyor els animals havien de ser immolats; les terres i les cases, cremades, i les persones, mortes. Era l’extermini sagrat, propi d’una «guerra santa» (Nm 21,1-3; Dt 20).
Darrere la llei de l’extermini sagrat hi havia la intenció última d’evitar el contacte dels israelites amb els pobles pagans del voltant i caure en la idolatria. De fet, l’extermini, que ja havia estat practicat per altres pobles de l’Orient antic, va ser aplicat molt rarament a Israel de manera absoluta.
faraó Terme egipci que significa ‘casa gran’; era el títol que rebien els sobirans d’ Egipte. En la Bíblia només són esmentats els noms dels faraons Xixac (941-921 aC 1Re 14,25), Tirhacà (685-664 aC 2Re 19,9), Necó (610-595 aC 2Re 23,29) i Hofrà (589-570 aC Jr 44,30).
fariseus Grup religiós jueu que es comprometia a observar més estrictament la Llei, particularment les normes de puresa ritual. Havien fixat el compliment de la Llei en 613 preceptes. Els fariseus acceptaven la interpretació i adaptació dels textos bíblics o «llei escrita» d’acord amb la «llei oral», que ells anomenaven «la tradició dels ancians» (Mt 15,2). A diferència dels saduceus, admetien la resurrecció dels morts i l’existència dels àngels, i esperaven el Messies com a renovador espiritual i polític del poble. Van néixer dels grups de jueus piadosos del temps dels Macabeus.
Jesús els recrimina el formalisme en el compliment de les normes de la Llei i la subordinació de les coses més importants de la Llei a les seves pròpies tradicions (Mt 15,6; 23,13-33; Lc 12,1). Més enllà d’aquests obstacles, els fariseus van tenir bones relacions amb Jesús i els seus partidaris (Lc 7,36; 11,37; Jn 3,1; Ac 5,34-39).
Fenícia Nom que rebia el país situat a la riba oriental del Mediterrani, des del golf d’Issos o Biblos, al nord, fins a Acó o Ptolemaida, al sud (2Ma 3,5; Ac 11,19). En algunes èpoques, també la costa palestinenca, fins a Gaza, fou anomenada Fenícia.
fi dels temps Els profetes anunciaven «la fi dels temps» com un judici universal de Déu, en el qual ell donaria a cadascú el premi o el càstig segons les seves obres. Aquest judici aniria acompanyat per grans trasbalsaments còsmics i l’aparició d’un món nou. Tot això seria precedit per la vinguda del Messies, que alliberaria Israel dels seus enemics i implantaria la Llei de Moisès entre tots els pobles (Is 24-27; Jl 4; Za 12-14; Ml 3,1-5.22-24).
Els evangelis posen en boca de Jesús discursos relatius a la fi dels temps, en els quals, amb un llenguatge manllevat dels profetes, s’anuncia la vinguda gloriosa del Fill de l’home, precedida de trasbalsaments socials i còsmics (Mt 24 = Mc 13 = Lc 21). L’autor del llibre de l’Apocalipsi descriu la fi dels temps com una lluita entre les forces del mal i les del Crist, amb la victòria final de Déu; aleshores tot el que és negatiu en la història humana serà destruït i començarà un món nou (Ap 20,1-22,5).
filactèria Estoig de cuir que contenia pergamins amb fragments d’alguns textos bíblics (Ex 13,1-16; Dt 6,4-9; 11,13-21). Els jueus duien les filactèries, lligades amb tires de cuiro negre, damunt el front i el braç esquerre durant la pregària del matí. Aquest costum neix d’una interpretació literal del que diuen Ex 13,9.16 i Dt 6,8; 11,18, textos que prescriuen de portar les paraules de la Llei com a senyal i record constants de la fidelitat al Déu d’Israel.
Jesús va criticar que els fariseus fessin ostentació de la seva pietat posant-se filactèries ben visibles (Mt 23,5).
filisteus Filistea En temps de la monarquia israelita rebien el nom de «filisteus» els habitants de la costa sud de Canaan. Provenien de les illes mediterrànies i començaren a instal·lar-se a la regió cap al 1100 aC, expulsats d’Egipte pel faraó Ramsès III. Van formar una confederació de cinc ciutats Gaza, Ascaló, Asdod, Ecron i Gat. Els filisteus formaven part dels anomenats «pobles del mar». No eren semites ni practicaven la circumcisió. Personificaven els enemics per excel·lència dels israelites, contra els quals van lluitar durant tota la seva història. En temps de l’emperador romà Adrià (s. II dC) van donar nom a l’antiga regió de Canaan, que a partir d’aleshores s’anomenà «Palestina», és a dir, «terra dels filisteus».
Galaad Nom de la regió nord de la Transjordània. Forma un altiplà situat a 800-900 m sobre el nivell del mar i és un territori de pasturatges. Apareix en els relats patriarcals i en la història dels jutges i dels reis (Gn 31,21-25; Jt 10,4.8; 1Re 22,3; 2Re 15,29).
Galàcia Regió situada al centre de l’actual Turquia. La seva capital era Ancira, l’actual Ankara. Els seus habitants eren d’origen cèltic i es van establir a la regió a partir del segle III aC. La província romana que porta aquest nom comprenia també les regions de Pisídia, la meitat de Frígia i Licaònia. En el NT, «Galàcia» designa de vegades la regió (Ac 16,6; Ga 1,2) i, de vegades, la província (1Pe 1,1).
Galilea Regió al nord de Palestina, situada entre la vall de Jizreel o d’Esdrelon i les fonts del Jordà i l’Hermon. A l’est estava delimitada pel Jordà i el llac de Genesaret i a l’oest per la costa fenícia i la serralada del Carmel. S’hi poden distingir cinc zones geogràfiques la plana costanera, l’Alta Galilea, la Baixa Galilea, la vall de Jizreel i la vall del Jordà.
A l’època dels Macabeus i del NT, entre les regions de població jueva es distingeix de Perea, la regió de l’est del Jordà, i sobretot de Judea. Segons els sinòptics, la primera part de l’activitat de Jesús va tenir lloc a Galilea (Mt 2,22-23; 4,12-17; 19,1). Entre les poblacions galilees que apareixen en el NT destaquen Natzaret, Canà, Cafarnaüm, Corazín i Betsaida.
Gehenna vegeu Hinnom, vall d’.
genealogia Llista dels avantpassats d’una persona, d’una família o d’un llinatge. Les famílies sacerdotals, per demostrar la legitimitat del seu dret a exercir el sacerdoci, confeccionaven llistes genealògiques. En la Bíblia, els exemples són nombrosos (Gn 5; 10; 11,10-32; 36; 46,8-27; Ex 6,14-26; 1Cr 1-9; Mt 1,1-16; Lc 3,23-38). Sovint les genealogies no indiquen una descendència familiar, sinó les relacions existents entre diversos pobles o grups de població. El cap d’una genealogia no és necessàriament el seu primer avantpassat; pot ser un nom de lloc, de país, de ciutat, de grup ètnic, de tribu, de clan...
Getsemaní Hort situat al vessant oriental del torrent de Cedró, al peu de la muntanya de les Oliveres. El nom hebreu significa ‘molí d’oli’, perquè la zona estava poblada d’oliveres i hi havia una premsa d’oli. Lloc conegut de Jesús i dels seus deixebles, és on Jesús va ser detingut (Mt 26,36).
glossolàlia vegeu do de llengües.
Gomorra vegeu Sodoma i Gomorra.
governador vegeu procònsol i procurador.
gran sacerdot Era el responsable màxim del culte i de l’organització del temple de Jerusalem, i el president del Sanedrí. En les èpoques en què el poble jueu no té rei, el gran sacerdot assumeix també funcions de govern.
La cerimònia de consagració del gran sacerdot és descrita en Ex 29,1-35 i Lv 8. En el moment més solemne eren ungits amb l’oli de la unció santa, tal com es feia amb els reis de la dinastia davídica.
Fins al temps d’Herodes el Gran es van anar succeint diversos llinatges sacerdotals en el càrrec de gran sacerdot. Des d’Herodes fins a la destrucció del temple (70 dC), el càrrec va passar per moltes mans, de vegades d’una manera poc neta.
grans sacerdots Membres de les famílies acomodades de Jerusalem pertanyents a l’aristocràcia sacerdotal i pròxims al grup saduceu, que ocupaven els càrrecs directius al temple de Jerusalem. Es van significar en el procés que dugué Jesús a la mort (Mt 26,3.14.59; 27,12.20.41).
guerra santa vegeu extermini sagrat.
Guilgal Nom del campament de Josuè i els israelites després de travessar el Jordà i entrar a Canaan procedents d’Egipte. Allà van celebrar la primera Pasqua de la terra promesa i circumcidaren els homes nascuts durant els quaranta anys del desert (Js 4,19-5,12). A Guilgal va haver-hi durant molt de temps un santuari famós, on Saül fou ungit rei (1Sa 11,12-15). Osees, Amós i Miquees van profetitzar contra el santuari de Guilgal (Os 4,15; Am 4,4; Mi 6,5).
hebreu Nom ètnic que els estrangers solien donar als israelites (Gn 43,32; Ex 1,15; 1Sa 4,6). Es relaciona amb el terme semític hapiru, que havia designat genèricament algunes tribus seminòmades presents a Canaan i en tot l’Orient Pròxim durant el segon mil·lenni abans de Crist. Amb el temps, el terme «hebreu» acabà designant els habitants dels regnes d’Israel i de Judà. També s’aplica a la llengua parlada pels israelites, que pertany a la família de llengües semítiques.
Hermon vegeu Líban.
Herodes Diferents monarques i altres persones de la dinastia herodiana apareixen relacionats amb l’ambient i els fets del temps del NT.
Herodes el Gran, d’origen idumeu, va iniciar la dinastia. Els romans el feren regnar sobre Palestina i alguns territoris veïns del 37 aC al 4 aC. Home cruel i colèric, va ser un gran constructor (temple de Jerusalem, fortalesa de Massada, etc.) i organitzador del regne. De les seves nombroses unions matrimonials, tingué una quinzena de fills. En les narracions de la infància de Jesús és presentat com un governant astut i sense escrúpols (Mt 2).
Arquelau, fill d’Herodes el Gran, a la mort del seu pare l’any 4 aC, va obtenir d’Octavi August el títol d’etnarca i governà sobre Judea, Samaria i Idumea (Mt 2,22). Les queixes populars s’anaren acumulant contra ell, fins que l’emperador el va desterrar a les Gàl·lies, l’any 6 dC. Els seus territoris passaren a ser governats directament per un procurador romà.
Herodes Antipes, fill d’Herodes el Gran i germà d’Arquelau, va governar, del 4 aC al 39 dC, sobre Galilea i Perea amb el títol de tetrarca (Lc 3,1). Restaurà i construí diverses poblacions de Galilea. Va fer decapitar Joan Baptista (Mc 6,14-29) i intervingué en els fets de la passió de Jesús (Lc 23,6-12).
Herodes Filip, un altre fill d’Herodes el Gran, va ser tetrarca d’Iturea, de Traconítida i d’altres territoris veïns, de l’any 4 aC al 34 dC (Lc 3,1).
Herodes Agripa I, nét d’Herodes el Gran, regnà del 37 al 44 dC i arribà a governar sobre tots els territoris que havien estat en mans del seu avi. Amic personal dels emperadors Calígula i Claudi, va ser un monarca fortament hel·lenitzat. L’any 44, féu morir Jaume, fill de Zebedeu i germà de Joan, i va fer empresonar Pere (Ac 12).
Herodes Agripa II, fill de l’anterior, regnà sobre Calcis, territori situat a l’actual Líban, i més tard sobre les tetrarquies de Filip i de Lisànies, al nord de Galilea, del 53 al 93. Intervingué en el procés contra Pau a Cesarea (Ac 25,13-27).
Encara hi ha alguns altres membres de la família herodiana que apareixen en el NT. A propòsit d’un altre fill d’Herodes el Gran que també es deia Herodes Filip, els evangelis recorden que el seu germà Herodes Antipes li va prendre la muller, Herodies, que era néta d’Herodes el Gran (Mt 14,3 = Mc 6,17). També era de la família herodiana Bernice, germana d’Herodes Agripa II, que apareix al costat d’aquest en l’interrogatori a Pau (Ac 25,13) i que més tard es farà famosa per la seva relació amb l’emperador romà Titus. Finalment, Drusil·la, filla d’Herodes Agripa I i muller del procurador romà Fèlix, també apareix en el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 24,24-25).
Hinnom vall d’ La vall d’Hinnom, terme del qual deriva «Gehenna», separava, en temps dels Jutges, les tribus de Benjamí i de Judà. Quan hi hagué l’ampliació urbana de Jerusalem, es va convertir en la vall que limitava la ciutat per l’oest i pel sud. En temps de la monarquia havia estat un lloc de culte idolàtric a Moloc, amb pràctica ocasional de sacrificis humans; d’aquí el nom de Tófet o «cremador» (2Re 23,10; Jr 7,31-32). Posteriorment, esdevé imatge del lloc de càstig definitiu dels pecadors, ple de cucs i foc (Is 66,22-24). En el NT s’accentua la vinculació de la Gehenna amb els turments i el foc que sofreixen els condemnats després del judici de Déu (Mt 5,30 = Mc 9,43; Mt 10,28 = Lc 12,5; Mt 13,42; 18,8-9). La Gehenna esdevé sinònim del «foc etern» de l’infern (Mt 25,41) i, per tant, el terme perd la relació amb la vall d’Hinnom.
hisop Planta aromàtica semblant al marduix, amb tiges d’un a tres pams, que es fa en terrenys àrids i pedregosos i en els murs (1Re 5,13). Les seves tiges eren usades per a l’aspersió de la sang de l’anyell pasqual o l’aigua en els diversos ritus d’expiació o de purificació (Ex 12,22; Nm 19,6.17-18; Sl 51,9).
hitites Els hitites, esmentats sovint en la Bíblia, no són els membres de l’imperi hitita que estava situat en l’actual Turquia central i meridional. Aquell imperi havia desaparegut vers el 1200 aC, i alguns grups hitites s’havien establert a la regió de Síria i de Canaan. Per això alguns textos designen els habitants de Canaan amb el nom d’hitites (Gn 23; Ez 16,3.45), mentre que en altres llocs són anomenats amorreus o cananeus.
holocaust vegeu sacrifici.
Horeb vegeu Sinaí.
ídols idolatria Els ídols són figures en forma humana o d’animal que representen els déus i les forces de la natura. El culte a aquestes representacions rep el nom d’idolatria.
Els pobles veïns d’Israel practicaven la idolatria. La Bíblia critica aquest costum i se’n burla (Is 2,8; Jr 10,3-5; Dngr 14,1-22). El decàleg prohibeix la fabricació de qualsevol imatge per a representar la divinitat (Ex 20,4-6). Les aberracions morals són considerades conseqüència de la idolatria (Sv 14,22-31). Per això sovint la idolatria és comparada a la prostitució.
En l’època del NT, els cristians que vivien en les ciutats gregues i romanes estaven envoltats dels cultes idolàtrics de la religió grecoromana; és més, molts cristians eren convertits provinents del paganisme. La predicació dels apòstols exhortava a evitar tot contacte amb les pràctiques idolàtriques (Ac 15,29; 1Co 8,4-13).
ídols domèstics Els ídols domèstics o, en hebreu, terafim eren uns objectes religiosos indeterminats que s’usaven per a consultar les divinitats, com una mena de sorts sagrades (Jt 17,5; Ez 21,26). Despectivament, el terme serveix també per a anomenar les imatges idolàtriques, sobretot si són petites, usades com a objectes religiosos familiars (Gn 31,19-35; 1Sa 19,13).
idumeus Idumea vegeu edomites, Edom.
imposició de mans En l’AT, la imposició de mans podia ser un signe de benedicció, de protecció o de conferiment d’una funció (Gn 48,14; Nm 27,18; Dt 34,9). En els sacrificis, el sacerdot imposava les mans sobre el cap de la víctima abans que fos immolada, per expressar que la víctima era oferta a Déu (Lv 1,4; 3,2). En el ritual d’ expiació servia per a indicar que es carregaven sobre l’animal sacrificat les faltes d’algú del poble o de tot el poble (Lv 4,1-5,13; 16).
En el NT, Jesús fa servir la imposició de mans com a signe de benedicció (Mt 19,13). Els apòstols l’usen per a conferir funcions i ministeris comunitaris o per a significar la recepció del do de l’Esperit (Ac 6,6; 8,17-18; 1Tm 4,14; 5,22).
impuresa (ritual) En la concepció bíblica, impur és tot allò que no es pot fer servir per al culte. Les persones ritualment impures no poden acostar-se al santuari i tenen prohibits el contacte i la relació amb les altres persones. Les causes que motivaven la impuresa ritual eren variades tocar un cadàver d’home o d’animal, certes malalties de la pell que eren relacionades amb la lepra, la menstruació, les pèrdues seminals, etc. La persona o l’objecte impur s’havien de purificar ritualment amb aigua abans d’accedir al lloc sagrat i ser declarats purs (Lv 14,1-32). També els sacerdots havien de purificar-se abans d’oferir els sacrificis (Ex 19,10.14; 30,18-21; Lv 15; Nm 19,11-22).
En temps del NT, la coexistència en territori jueu de població jueva i grecoromana feia més difícil el manteniment de la puresa ritual, i alguns, per l’ofici que tenien o pel contacte habitual amb els no jueus o pagans, vivien permanentment en estat d’impuresa ritual. Entre aquestes persones, anomenades genèricament «pecadors», cal destacar els publicans, fortament criticats pels fariseus i mal vistos del poble.
infern vegeu Gehenna i país dels morts.
ismaelites Ismael Ismael és tingut per fill d’Abraham i de l’esclava egípcia Agar (Gn 16), i dóna nom a algunes tribus nòmades del nord d’Aràbia i de la península del Sinaí (Gn 17,23-26; 21,9-21; 25,12-18). Segons Gn 36,3-4, un clan edomita estava emparentat amb els ismaelites, i segons Gn 37,25-28, uns mercaders ismaelites van comprar Josep als seus germans i el vengueren com a esclau a Egipte. En Sl 83,7, els ismaelites figuren en una coalició de pobles que volen apoderar-se del territori del poble de Déu.
israelites Israel Segons el llibre del Gènesi, Déu va posar a Jacob el nom d’Israel (Gn 32,28-29; 35,10). Però en la Bíblia poques vegades el nom d’Israel designa Jacob; sol aparèixer més aviat en la forma «fills d’Israel» o «israelites», i es refereix al poble i a la terra o país d’Israel, sobretot abans de la deportació a Babilònia (587 aC).
Durant l’època de la separació en dos regnes (931-722 aC), el terme «Israel» designava tan sols el regne del Nord, amb capital primer a Siquem, després a Tirsà i finalment a Samaria.
jebuseus Poble que ocupava la ciutat de Jerusalem i el seu territori abans de l’ocupació per part de David (Js 15,63; 2Sa 5,6-9).
Jericó Ciutat de la plana del Jordà, prop del Mar Mort. Segons el relat bíblic, Josuè i els israelites la van conquerir en entrar a Canaan (Js 2-6). En temps del NT, era una ciutat de pas per a anar cap a Jerusalem venint de l’est, de la regió de l’altra banda del Jordà.
Jerusalem Ciutat de la regió muntanyosa central de Palestina. Estava situada al límit sud del territori de la tribu de Benjamí (Js 15,8), i era una antiga ciutat jebusea que David havia conquerit i associat al seu regne, fins a convertir-la en la capital (2Sa 5,6-9). Jerusalem és el centre polític, cultural i religiós del poble d’Israel tant en l’AT com en el NT. Geogràficament està assentada sobre dos turons retallats per tres valls que corren de nord a sud la vall de Cedró a l’est, el Tiropeu al centre, i la vall d’Hinnom a l’oest i al sud. El turó oriental o muntanya de Sió fou el primer de ser poblat; allà David va establir la seva residència, i Salomó va construir-hi el temple i el seu palau (1Re 6,1-7,12). Antigament, la ciutat rebia l’aigua de dues fonts, encara en ús, al torrent de Cedró la font de Guihon i la font de Roguel.
En els temps antics, la ciutat ha estat destruïda diverses vegades: el 587 aC pels babilonis (2Re 24-25), el 167 aC per Antíoc IV Epífanes (1Ma 1,29-40), el 70 dC i el 135 dC pels romans. L’any 135, l’emperador Adrià va fer construir una ciutat de nova planta, segons els cànons urbanístics romans, molt semblant a la configuració de la ciutat antiga que encara avui perdura. Li donà el nom d’«Aelia Capitolina».
Jerusalem va ser testimoni de la darrera etapa del ministeri de Jesús, de la seva mort i resurrecció, i de l’impuls missioner de la primera comunitat cristiana. En els escrits del NT, Jerusalem esdevé el símbol del regne definitiu de Déu, vist com la ciutat santa, la nova Jerusalem que baixa del cel (He 12,22; Ap 3,12; 21,2-3).
Jizreel vall de La vall de Jizreel està situada entre el Mediterrani i el Jordà, i separa la Baixa Galilea, al nord, de Samaria, al sud. És una zona molt fèrtil i un lloc de pas important, on es van lliurar moltes batalles en temps de l’AT (Jt 4,12-16; 6,33; 7,12). Des de l’època hel·lenística va rebre el nom de vall o plana d’Esdrelon (Jdt 1,8).
Jordà Riu de la regió oriental de la conca mediterrània, que corre paral·lel a la costa del mar, de nord a sud. Neix a la falda de la serralada de l’Hermon, al sud del Líban, i desemboca al Mar Mort. El riu ha donat nom a les regions de la Transjordània, a l’est del riu, i la Cisjordània, a l’oest. Des del llac de Genesaret fins a la desembocadura del Mar Mort, el curs del Jordà és molt sinuós, de manera que els 105 km que hi ha entre aquests dos punts en línia recta es converteixen, seguint els meandres que forma el riu, en uns 320 km. Els guals que en alguns punts permeten de travessar-lo van tenir importància en certs moments de la història d’Israel (Js 3-4; Mt 3,5-6.13-17).
jou Peça de fusta destinada a unir els bous al carro. La Bíblia usa aquest terme com a símbol de servitud (Nm 19,2; Jr 28,2-14; 1Tm 6,1). Els rabins anomenen jou el conjunt de pràctiques amb què la Llei de Moisès regulava la vida de cada dia. Amb aquest sentit també fan servir la imatge Jesús i els apòstols (Mt 11,28-30; Ac 15,10; Ga 5,1).
jubileu vegeu any sabàtic i any jubilar.
Judà La Bíblia anomena Judà un dels dotze fills de Jacob, que dóna nom a una de les dotze tribus d’Israel (Gn 29,35). Des del temps de David, Judà designa també la regió sud de Palestina, habitada per aquesta tribu. Limita al nord amb les muntanyes d’Efraïm, al sud amb el Nègueb, a l’est amb el Jordà i el Mar Mort, i a l’oest amb Filistea. Les muntanyes de Judà són l’espina dorsal de la regió. Durant l’època de la monarquia dividida (931-587 aC), és el nom del regne del Sud, amb capital a Jerusalem (1Re 12,17). Després de l’exili i fins a l’època romana, és el nom amb què es coneix tant la regió del voltant de Jerusalem com el poble que hi habita (Esd 1,2). A l’època romana, la regió passa a dir-se Judea. El nom de Judà queda reservat aleshores al desert del mateix nom.
judici El poble d’Israel coneixia dues menes de judici el plet entre dues persones en presència dels ancians de la població, i el judici davant el jutge. En ambdós casos es podia apel·lar al tribunal superior del temple (Dt 1,16-17; 17,8-13).
El judici és una de les imatges més habituals de la Bíblia per a expressar la intervenció de Déu en la història dels homes: Déu intervé acusant els enemics del seu poble o el poble mateix quan aquest li és infidel (Sl 50,21). A la fi dels temps, Déu judicarà la humanitat sencera i salvarà els seus elegits (Is 24-27; Jl 4; Sl 58; 94).
El NT presenta Jesús com a Fill de l’home, el jutge de tota la història (Mt 25,31-46; 1Te 1,10). En els textos de l’Evangeli segons Joan, el judici es realitza ja en aquesta vida segons l’opció que fa cada home d’acceptar o no Jesús com a Salvador i Fill de Déu (Jn 3,18).
jueus Judea Nom de l’antic Judà i de la província romana, que comprenia, a més, Samaria i Idumea (Jn 3,22; Ac 1,8). La capital administrativa de la província era Cesarea, port tocant al Mediterrani, on residia el prefecte romà o procurador. De vegades, el terme «Judea» s’usa en un sentit més ampli, per a designar tot el país dels jueus (Lc 1,5; 4,44), i llavors inclou també Galilea i Perea. La província de Judea, en certes qüestions, es trobava sota l’autoritat del legat de Síria, que residia a Antioquia (Lc 2,2). En l’Evangeli segons Joan, l’expressió «els jueus» no designa el poble d’Israel com a tal, sinó que pren un sentit religiós i es refereix als qui no creuen en Jesús, en concret, els dirigents jueus.
jurament El jurament era una solemne apel·lació a Déu perquè fos testimoni d’un pacte o perquè garantís la veritat d’una afirmació o d’una prometença. Per això la violació o falsedat d’un jurament era considerada com una de les ofenses més greus fetes a Déu (Ex 20,7; Lv 19,12). Jurar pel nom del Senyor equivalia a reconèixer-lo com el Déu vertader; jurar per altres déus equivalia a una apostasia (Js 23,7; Jr 5,7). El jurament es feia davant d’objectes sagrats que significaven la presència de la divinitat, o bé davant l’altar, tot alçant la mà enlaire (Gn 14,22-23), o bé posant la mà sobre els òrgans genitals d’aquell a qui es feia el jurament (Gn 24,2.9).
Jesús ensenya a no jurar, perquè tot allò que s’hagi d’afegir a un sí o a un no ve del Maligne (Mt 5,33-37).
En la Bíblia, també apareix el jurament que fa Déu mateix, quan vol refermar l’autoritat i el compliment de les seves paraules (Dt 1,35).
jutge Segons els textos bíblics, Moisès, que en un primer moment havia exercit tot sol les funcions judicials, les va repartir a setanta ancians, perquè resolguessin els casos més fàcils (Ex 18,13-26; Dt 1,9-18). El llibre dels Jutges dóna el nom de jutges als líders carismàtics de les tribus d’Israel que, abans del temps de la monarquia, aglutinaven i comandaven el poble de manera ocasional en situacions d’atacs dels enemics. També alguns profetes, com Dèbora i Samuel, exercien funcions judicials (Jt 4,4-5). Segons el llibre del Deuteronomi, el poble d’Israel havia de nomenar jutges i capdavanters en cada ciutat on vivien els israelites (Dt 16,18-20); els casos més difícils els havien de resoldre els sacerdots levites en funció en el temple de Jerusalem (Dt 17,8-13); en casos especials, els ancians de la ciutat exercien certes funcions judicials (Dt 21,2.19-20; 22,13-21). Durant la monarquia, també el rei administrava justícia (2Sa 15,2.6). Després de l’exili, Esdres va nomenar jutges, autoritzat pels reis perses (Esd 7,25-26).
legió Cos d’exèrcit romà format normalment, a l’època de Jesús, per uns 5.000 o 6.000 soldats d’infanteria, a més d’uns cent vint genets i de les tropes auxiliars. La legió es dividia en deu cohorts o destacaments, i cada cohort en tres maniples de dues centúries cada un (Mt 27,27; Jn 18,3; Ac 10,1).
lepra En la Bíblia, el terme traduït per «lepra» es refereix a un conjunt de malalties diverses que afecten la pell, o bé a diverses fermentacions o floridures de substàncies orgàniques o fins i tot de parets. La lepra feia que la persona o l’objecte entressin en estat d’ impuresa ritual. Això els apartava del culte i del tracte i relació habitual amb els altres. Quan el mal desapareixia, calia practicar un ritu de purificació (Lv 13,1-23). La lepra obligava el malalt a viure fora poblat (Lv 13,45-46; Lc 17,11-19). El llibre d’Isaïes havia anunciat que a Jerusalem o pel camí que hi portava no hi passaria cap impur (Is 35,8; 52,1). Les guaricions de leprosos que fa Jesús, anuncien que la salvació de Déu ha arribat (Mt 11,5).
Leviatan En la mitologia fenícia era el monstre del caos, que vivia dins el mar i tenia una forma semblant a la serp. Era considerat com l’encarnació de les forces del mal, contràries a Déu (Is 27,1; Sl 74,14). El llibre de Job el descriu assimilant-lo al cocodril (Jb 40,25-41,26).
levites Leví En les genealogies bíbliques, Leví figura com a tercer fill de Jacob i Lia (Gn 29,34; 35,23) i com el qui va donar origen a la tribu israelita que porta aquest nom. Els descendents de Leví eren els encarregats del culte en els santuaris d’Israel i, més tard, durant l’època del temple únic, en el temple de Jerusalem. Entre els levites es distingia la família d’Aaron, encarregada de les funcions sacerdotals, considerades les més nobles del culte. Les altres famílies es repartien les feines auxiliars custòdia del temple, neteja dels llocs sagrats, assistència als sacerdots en els sacrificis, càntics i músiques de les celebracions... (Nm 3; 1Cr 23).
Els levites vivien dels delmes que el poble donava al temple. No tenien un territori propi com les altres tribus, però sí un cert nombre de poblacions amb els seus corresponents pasturatges: eren les anomenades ciutats levítiques (Js 21).
libació Ofrena d’un líquid, habitualment vi, que era vessat acompanyant certs sacrificis (Nm 15,5.10), sobretot els dos holocaustos diaris, el del matí i el del capvespre (Ex 29,40-41). També se’n parla en relació amb els pans d’ofrena (Nm 4,7).
Líban Serralada muntanyosa al nord de Palestina, que ha donat nom a la regió que l’envolta. Era famosa per la bellesa i l’abundància dels seus boscos, en particular de cedres (Sl 29,5-6; 104,16). A la zona costanera del Líban hi havia les ciutats fenícies. Segons el text bíblic, l’interior del temple de Salomó i del seu palau es van construir amb fusta de cedres del Líban (1Re 5,20.23.28). Paral·leles al Líban, a la banda oriental, hi ha la serralada de l’Antilíban o de Senir, al nord (Ez 27,5; 1Cr 5,23; Jdt 1,7), i la muntanya de l’Hermon, al sud.
Llei «La Llei» és el nom que generalment designa els cinc primers llibres de la Bíblia, anomenats també Pentateuc o «llibres de Moisès».
Aquests llibres contenen les lleis, decrets i manaments que Déu ha donat al seu poble com a expressió de la seva voluntat i del projecte de vida que li proposa. D’aquest conjunt destaquen el decàleg i tres codis legals: el codi de l’Aliança (Ex 20,22-23,33), el codi de la terra promesa (Dt 12-26) i el codi de Santedat (Lv 17-26). Contenen lleis cultuals, civils i penals de l’antic Israel, provinents d’èpoques diverses. La resposta de l’home a la Llei passa per l’obediència i l’observança dels seus preceptes. El record continu de les lleis divines impregna l’esperit del poble d’Israel (Sl 119).
En el NT, «la Llei» indica el conjunt de creences i pràctiques que configuren la religió jueva (Mt 5,21-48) tal com es troben en l’AT i sobretot en el Pentateuc; d’aquí l’expressió «la Llei i els Profetes » (Mt 5,17). Els escrits de Pau contraposen l’home que viu sota la Llei i el que viu sota la gràcia, en virtut de la fe en Jesucrist. El primer vol aconseguir la salvació gràcies al compliment d’unes bones obres que el facin just davant de Déu. La gràcia, en canvi, suposa una actitud d’obertura a la fe i una espera de la salvació gratuïta que Déu dóna a la humanitat per Jesucrist.
llevat L’AT prohibeix l’ús del llevat en les ofrenes vegetals (Nm 2,11) o en els anomenats pans d’ofrena. També, durant la setmana que durava la festa dels Àzims, estava prohibit el consum de pa fermentat (Ex 12,15-20). La imatge del llevat és usada com a símbol de corrupció moral o doctrinal, que ha de ser evitada pel cristià (Mt 16,6; 1Co 5,6-8; Ga 5,9).
lloc sant - lloc santíssim Nom de les dues estances que tenia el santuari del temple de Jerusalem.
El lloc sant, o també el Sant, era la gran sala destinada al culte, que en el temple de Salomó feia uns 10 m d’ample per 20 de llarg (1Re 6,17). Els sacerdots hi entraven dues vegades el dia a oferir encens (Ex 30,7-8); també hi entraven per renovar la flama dels gresols del canelobre de set braços que hi cremava constantment (Lv 24,2-4); hi havia també la taula amb els dotze pans d’ofrena.
El lloc santíssim, o Sant dels Sants, era la cambra interior; durant el temps de la monarquia, des de Salomó (970-931 aC) fins a la destrucció del temple (587 aC), contenia l’ arca de l’aliança, amb les taules de la Llei (1Re 6,14-30); després de l’exili, era un espai buit, símbol de la presència invisible de Déu, on entrava el gran sacerdot una vegada l’any, el dia de l’ Expiació (Lv 16). En la Carta als Hebreus és el símbol del santuari del cel, on Jesús, el gran sacerdot, entra i expia els pecats de la humanitat una vegada per sempre (He 9,11-14.24-28).
lluna nova En el calendari israelita, la lluna nova assenyalava l’inici de cada mes i, per tant, servia per a fixar la data de les festes. En algunes èpoques, la festa del primer dia de mes o de la lluna nova va ser dia de repòs com el dissabte (2Re 4,23; Is 1,13-14). Sempre va tenir un caràcter sagrat especial, amb l’ofrena de sacrificis suplementaris (Nm 28,11-15; 1Sa 20,5.18.24).
Macabeus Nom que reben els fills de Mataties, un sacerdot originari de Modín, que l’any 167 aC es va revoltar contra l’intent d’Antíoc IV Epífanes d’hel·lenitzar els jueus i dissoldre la religió jueva. La lluita contra els Selèucides va ser encapçalada primerament per Judes Macabeu, que va reconquerir el temple i va fer-ne la Dedicació, reinstaurant el culte al Déu veritable l’any 164 aC (1Ma 4,36-61). El van succeir els seus germans Jonatan, que obtingué el càrrec de gran sacerdot, i Simó, que s’independitzà de fet dels sobirans selèucides i fundà la dinastia asmonea (142 aC).
Macedònia Regió al nord de la península hel·lènica. Va donar nom a un reialme grec que sota Filip II (359-336 aC) va imposar-se als altres estats grecs, i sota el seu fill i successor Alexandre el Gran (336-323 aC) va estendre el seu domini sobre l’Àsia Menor, Síria, Palestina, Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia. Les conquestes d’Alexandre foren la causa de l’extensió de la cultura hel·lènica per tots aquests països. L’any 168 aC, Macedònia va ser integrada dins l’imperi romà (1Ma 8,5) i convertida en província l’any 146 aC. La capital, Tessalònica, i les ciutats de Filips, Berea i Neàpolis foren visitades per l’apòstol Pau, que hi va fundar comunitats cristianes (Ac 16,11-17,15).
madianites Madian Grup ètnic situat al voltant del golf d’Àcaba, al nord-est de la península del Sinaí. Els madianites tenien fama de ser bons caravaners. Madian va ser lloc de refugi per a Moisès quan va fugir d’Egipte per escapar del faraó (Ex 2,15-16). El poble d’Israel hagué de lluitar contra els madianites al final de la seva marxa pel desert (Nm 31).
maledicció El poble d’Israel creia en el poder eficaç de la paraula. El fet de pronunciar una benedicció o una maledicció realitzava ja en certa manera la realitat evocada. En el món antic, les clàusules dels pactes anaven seguides de benediccions i malediccions que es complirien segons que s’observessin o no les condicions del pacte. El llibre del Deuteronomi, per exemple, conté les malediccions que els levites anunciaven contra els qui no respectessin les normes de l’ aliança del Senyor amb el seu poble (Dt 27,14-26; 28,15-68). El llibre del Gènesi presenta també Déu maleint la terra després del pecat de la primera parella i explicant així les fatigues que comporta el fet de conrear-la (Gn 3,14-19); tanmateix, després del diluvi, Déu renuncia a tornar a maleir la terra per culpa dels homes (Gn 8,21-22).
mannà Segons el relat bíblic, durant els quaranta anys de camí pel desert, Déu alimenta el poble d’Israel amb el do de les guatlles i sobretot amb el mannà. La descripció que alguns textos fan del mannà concorda amb la secreció dolça d’un arbre de la península del Sinaí, recollida encara avui per les tribus nòmades (Nm 11,7). Les narracions posteriors n’amplificaren l’abast, i el mannà va adquirir un valor simbòlic representa la providència paternal de Déu que té cura del poble i vetlla per les seves necessitats (Dt 8,16). Per això el mannà s’ha convertit en el prototipus de l’aliment de vida eterna de la paraula de Déu i l’eucaristia, que satisfan la fam de l’esperit (Jn 6,30-35; 1Co 10,3).
Mar Mort Depressió natural que rep l’aigua del riu Jordà i constitueix l’extrem meridional de la fossa jordana. Fa uns 75 km de llarg i 18 d’ample. És la depressió més profunda de tota la terra la superfície de les aigües està actualment a més de 400 m sota el nivell del mar i la seva màxima profunditat arriba a 790 m sota el nivell del Mediterrani. Envoltat de muntanyes, el Mar Mort forma una fossa envoltada pel desert. La seva elevada temperatura provoca una gran evaporació i produeix una condensació de sals minerals que impedeixen el desenvolupament normal de la vida vegetal o animal en les seves aigües; d’aquí li ve el nom de Mar Mort. En la Bíblia rep diversos noms Mar de l’Arabà, Mar de la Sal, Mar Oriental, o simplement Mar.
Mar Roig El text hebreu anomena mar dels Joncs el mar que es troba a l’est d’Egipte (Ex 13,18). La tradició l’ha identificat amb el que avui s’anomena golf de Suez, que separa Egipte del desert del Sinaí. Alguns textos bíblics també anomenen així el golf d’Àcaba, entre la península del Sinaí i Aràbia, on Salomó va fer construir el port comercial d’Elat (Nm 21,4; 1Re 9,26). L’antiga versió grega de l’AT (els Setanta) i moltes traduccions modernes donen al mar dels Joncs el nom de Mar Roig.
Marduc Déu nacional de Babilònia. En la Bíblia també és anomenat amb el nom genèric de Bel (Senyor). Els textos profètics del temps de l’exili van contra el culte idolàtric a Marduc-Bel (Is 46,1; Jr 50,2). Daniel desemmascara el frau dels sacerdots de Bel (Dngr 14,3-22).
Massà i Meribà En les narracions de l’estada d’Israel al desert, Massà i Meribà són dos noms de lloc no identificats, que sovint van units. Massà vol dir ‘prova’ i Meribà, ‘discussió’. Estan relacionats amb un episodi en què el poble es revolta per la falta d’aigua, i Moisès fa brollar aigua de la roca; el llibre de l’Èxode el situa vora Refidim, prop de la muntanya del Sinaí (Ex 17,1-7), però altres textos situen Meribà més al nord, prop de Cadeix (Nm 20,1-13). Massà i Meribà són vistos per la tradició com el símbol de la rebel·lió d’Israel contra Déu (Sl 95,8; He 3,7-19).
Mèdia País de l’Orient Pròxim que limita al nord amb el Mar Caspi, a l’est amb el territori històric dels parts, al sud amb Pèrsia i a l’oest amb Armènia i Assíria (2Re 17,6). El regne de Mèdia va ser aliat de Babilònia contra Assíria i fou incorporat a l’imperi persa per Cir l’any 550 aC (Est 1; Dn 6,9).
Meguidó Ciutat situada a la vall de Jizreel o d’Esdrelon (Jt 1,27; 1Re 4,12). El rei Josies hi va ser mort en una memorable batalla contra els egipcis (2Re 23,29-30). Aquesta batalla es va convertir en símbol de la batalla apocalíptica d’Harmagedon (Ap 16,16).
Mesopotàmia És un nom que significa ‘entre (dos) rius’ i designa el territori comprès entre els rius Tigris, a orient, i Eufrates, a occident, encara que els límits concrets han variat segons les èpoques. Sobre el seu fèrtil sòl es van desenvolupar importants cultures antigues que han influït notablement en la formació de la cultura bíblica sumeris, acadis, amorreus, assiris, caldeus.
Messies Terme d’origen hebreu que significa ‘ungit’. S’aplicava als personatges que eren instituïts en les seves funcions per mitjà del ritu de la unció santa amb l’oli els reis i els sacerdots (Ex 29,7; Lv 8,12; 1Sa 10,1; 16,13). Per extensió, també s’aplica als patriarques i al rei persa Cir, el qual va donar la llibertat al poble d’Israel que vivia exiliat a Babilònia (Is 45,1). Després de l’exili, el terme passà a designar el personatge esperat que havia de salvar el poble dels seus enemics en nom de Déu. Era vist amb característiques diverses rei de la dinastia davídica, sacerdot, servent pacient, personatge celestial. Alguns textos profètics han estat interpretats com a referits a la vinguda del Messies i de la salvació que l’acompanya (Gn 49,8-12; Nm 24,15-19; 2Sa 7,13-16; Is 7,14-17; 9,1-6; 11,1-9; 52,13-53,12; Am 9,11-15; Za 9,9-10; Ml 3,1; Sl 2,7; 110,4.6; Dn 7,13). La fe cristiana ha referit aquests oracles a Jesús de Natzaret, el Messies (Mc 1,1-3; 14,61; Jn 4,25-26; 18,33-37). «Crist» és la traducció grega de «Messies».
mestre de la Llei En l’època posterior a l’exili, quan la Llei es va constituir en el fonament del judaisme, començà a formar-se un grup d’especialistes de la Sagrada Escriptura encarregats de llegir-la, interpretar-la i actualitzar-la (Esd 7,6.10). Els evangelis els anomenen mestres de la Llei o escribes. En temps de Jesús, molts dels mestres de la Llei eren fariseus. Però els saduceus també tenien els seus experts en la interpretació de l’Escriptura. La gent els donava el nom de «rabí» o «rabuní», títol que significa ‘el meu senyor’ i que de vegades Jesús mateix va rebre dels deixebles o de la gent (Mt 26,25; Mc 9,5; 10,51; Jn 1,38; 20,16). Els mestres de la Llei combinaven l’estudi de la Llei amb una professió artesana que els donava els mitjans de subsistència. Jesús denuncia la hipocresia de molts d’ells (Mt 23; Mc 12,38-40), però també en lloa d’altres (Mc 12,34; Lc 10,28). Els dos mestres de la Llei més famosos del seu temps són Hil·lel, que proposava una interpretació flexible de la Llei, i Xammai, que era més estricte.
mesures La Bíblia esmenta un bon nombre d’unitats de mesura però dóna poques indicacions sobre les relacions entre les unes i les altres. A més, cada època va tenir els seus patrons propis, que depenien sovint de la relació amb els pobles veïns i que de vegades, sense canviar de nom, evolucionaven amb el pas del temps. Per això, malgrat l’imprescindible recurs a l’arqueologia i l’epigrafia, és difícil d’establir una taula completa i exacta de les mesures bíbliques. La que segueix presenta, doncs, unes equivalències només aproximades amb les mesures actuals.
mesures de longitud
dit 1,875 cm
quatre dits 7,5 cm
pam 22,5 cm
colzada
— petita 45 cm
— gran 52,5 cm
— grega (NT) 46,2 cm
braça 1,8 m
vara 3,15 m
estadi 185 m
milla 1.480 m
mesures de capacitat per a sòlids
cab 1,16 l
issaron = ómer 2,1 l
seà 7 l (NT: 13,13 l)
efà 21 l
lètec 105 l
hómer = cor 210 l (NT: 390 l)
mesures de capacitat per a líquids
log 0,3 l
in 3,5 l
bat 21 l (NT: 39 l)
mesures de pes
guerà 0,5 g
reba 2,85 g
beca 5,7 g
païm 7,6 g
sicle
— comercial 9,5 g
— del santuari 9,5 g
— reial 11,4 g
lliura romana 327,5 g
mina israelita 571 g
mina grega
— època persa i hel·lenística 436 g
— època hel·lenística i romana 364 g
talent israelita 34,2 kg
talent grec
— època persa i hel·lenística 26,2 kg
— època hel·lenística i romana 21,7 kg
De vegades cal expressar en pes mesures que en el text hebreu es donen en unitats de capacitat, o viceversa. Les equivalències entre pes i volum s’han establert tenint en compte les densitats de les diverses matèries.
Mil·ló Terme que s’interpreta com a ‘terraplè’. Obra de Salomó, estava situat entre la ciutat de David i el turó de Sió, on Salomó va construir el palau reial i el temple, al nord de l’antiga ciutat jebusea de Jerusalem (2Sa 5,9; 1Re 9,15; 11,27; 1Cr 11,8). Es va refer en temps d’Ezequies (2Cr 32,5).
miracle El terme designa, en la Bíblia, una acció salvadora de Déu a favor del seu poble. Termes sinònims són «signe», «prodigi», «senyal». El llibre de l’Èxode explica accions extraordinàries que són signe del poder de Déu, però sobretot del seu amor salvador envers Israel les plagues contra Egipte, la mort dels primogènits egipcis, el pas del Mar Roig, la donació del mannà i l’aigua de la roca, la desfeta dels enemics... Els profetes Elies i Eliseu realitzen guaricions i fets meravellosos (1Re 17; 2Re 2,19-25; 4-8).
Jesús va realitzar també miracles, no com a actes d’afirmació personal, sinó com a signes de la presència salvadora de Déu: senyals per a indicar que el Regne messiànic de Déu ha estat inaugurat (Mt 11,2-6; 12,22-28). Els miracles han de portar a la fe i a la conversió (Mt 11,20-24; Jn 3,2).
Els deixebles de Jesús realitzen miracles amb la força i en el nom de Jesucrist ressuscitat (Mc 16,17-18; Ac 2,43; 3,1-10; 5,12.15-16).
mirra Nom d’una resina olorosa que s’usava en la preparació de perfums i també per a amortallar els cadàvers (Sl 45,9; Pr 7,17; Ct 3,6; Est 2,12; Mt 2,11; Jn 19,39). Era un dels components de l’oli de la unció santa (Ex 30,23). Excepcionalment apareix usat com a calmant (Mc 15,23).
moabites Moab Moab és el nom de la regió a l’est del Mar Mort i al sud d’ Ammon; forma un altiplà fèrtil, de clima suau. Els vessants nord-occidentals de l’altiplà acaben vora mateix del Jordà, a les anomenades «planes de Moab».
Els moabites, el poble que ocupava aquesta regió, eren tinguts per descendents de Lot (Gn 19,30-33.37). Durant el temps dels Jutges, Israel va ser vassall dels moabites (Jt 3,14-30), però més tard els reis de Moab foren vassalls dels d’Israel (2Sa 8,2; 2Re 3,4). Rut, que segons el llibre que porta el seu nom va ser la besàvia de David, provenia de Moab (Rt 1,4.22).
Moloc Divinitat infernal cananea que tenia relació amb el foc. Era venerada, entre altres llocs, a la vall d’ Hinnom, tocant a Jerusalem. Una de les característiques del culte a Moloc eren els sacrificis humans. Els profetes i altres llibres bíblics parlen durament contra aquesta pràctica (Lv 18,21; 20,2-5; 2Re 23,10; Jr 7,31; 32,35; Ac 7,43).
monedes Antigament el comerç es feia a base de l’intercanvi en espècies (1Re 5,25; 2Re 3,4). Aviat, però, es van fer servir els metalls valuosos (or, coure i, sobretot, plata), en forma de peces o de lingots. En el cas de les peces, la unitat de pes era el sicle i, en el cas dels lingots, el talent (Gn 23,16; Js 7,21; 1Re 10,29; 2Re 12,10-12).
Probablement les primeres monedes en sentit estricte (peces de metall estereotipades, encunyades per l’autoritat reconeguda i amb una marca que en garantia el pes) començaren a circular a l’Àsia Menor en el segle VII aC. Encara que, en diferents èpoques, els israelites encunyaren moneda pròpia, en la Bíblia només són esmentades les monedes perses (el dàric d’or en Esd 8,27), posteriorment les gregues, a partir de l’època hel·lenística (2Ma 10,20; Mt 17,24), i després les romanes (Mt 5,26; 10,29). En l’època del NT coexistien els sistemes monetaris grec i romà.
PERSES
d’or
dàric (8,42 g)
GREGUES
(sistema monetari de Tir, emprat en el temple de Jerusalem)
de plata
estàter = tetradracma (14,55 g) = 4 dracmes
didracma (7,3 g) = 2 dracmes
dracma (3,64 g)
de bronze
calc (6 g) = 1/48 de dracma
lèpton (0,86 g) = 1/7 de calc
ROMANES
de plata
denari (3,81 g)
de bronze
as (10,8 g) = 1/16 de denari
quadrant (3,1 g) = 1/4 d’as
La dracma grega i el denari romà tenien un valor semblant. En temps de Jesús, un denari era el sou normal d’un treballador del camp per una jornada de treball (Mt 20,2.9.13). El sicle, el talent i la mina, encara que no eren pròpiament monedes sinó unitats de pes o mesures, es feien servir també com a unitats monetàries (Ne 5,15; Mt 18,24; Lc 19,13).
Les monedes d’ús corrent al temple de Jerusalem eren monedes de plata del sistema monetari de Tir, amb les quals calia fer totes les transaccions comercials a l’interior del temple. Això justificava l’existència de canvistes (Mt 21,12 = Mc 11,15 = Jn 2,14). Igualment, calia pagar el tribut del temple amb una didracma per any (Mt 17,24-27), és a dir, mig sicle.
mort vegeu país dels morts.
Muntanya vegeu muntanyes de Judà (i d’Efraïm).
muntanya de les Oliveres Turó a l’est de Jerusalem, a l’altra banda del torrent de Cedró. David hi puja plorant quan fuig de la revolta del seu fill Absalom (2Sa 15,30). La segona part del llibre de Zacaries hi veu l’indret on tindrà lloc la batalla del final dels temps (Za 14,4). És un dels llocs més freqüentats per Jesús quan va a Jerusalem des d’allà anuncia la destrucció de la ciutat i l’arribada dels temps darrers (Mt 24,3 = Mc 13,4); des d’allà entra triomfalment a la ciutat santa (Mt 21,1 = Mc 11,1 = Lc 19,29); a l’hort de Getsemaní, situat al peu de la muntanya, hi va a pregar la nit de la seva detenció (Mt 26,30 = Mc 14,26 = Lc 22,39 = Jn 18,1) i, segons el llibre dels Fets dels Apòstols, des d’allà puja al cel (Ac 1,12).
muntanyes de Judà (i d’Efraïm) La regió muntanyosa de Judà rep també el nom de «la Muntanya». Habitualment designa les muntanyes de Judà, que limiten al sud amb el Nègueb; a ponent, pujant des del mar, amb la costa i la Xefelà; al nord, amb les muntanyes d’Efraïm o d’Israel; finalment, a llevant, amb el desert de Judà i l’Arabà, al nivell del Jordà i del Mar Mort.
Les muntanyes d’Efraïm limiten, al nord, amb la serralada del Carmel i la vall de Jizreel, a Galilea; a ponent, amb la plana de Saron; al sud, amb les muntanyes de Judà; a llevant, amb la vall del Jordà.
nard Planta aromàtica amb la qual es feia un ungüent tingut en molta estima (Ct 4,13; Mc 14,3.5; Jn 12,3). La planta de nard es cultiva a l’Himàlaia a més de 3.000 m d’altitud. A l’Índia s’usava en perfumeria i medicina i, des d’allà, s’exportava, per Aràbia, fins a l’imperi romà.
nazireu Persona consagrada al Senyor que havia de guardar unes regles concretes de vida abstenir-se de vi i de begudes fermentades, evitar de tocar cadàvers, deixar-se créixer els cabells i els pèls del cos sense afaitar-se’ls mai (Nm 6,1-21). La institució del nazireat era molt antiga a Israel i va influir en les normes de la guerra santa i en les associacions de profetes. El nazireat podia ser permanent o temporal, amb un mínim de trenta dies, en ocasió d’algun vot o promesa. Al final del temps del vot, el nazireu es feia tallar els cabells i els cremava en sacrifici damunt l’altar. Samsó era un nazireu perpetu (Jt 13); Pau, segons el NT, algun cop va fer vot temporal de nazireat i en una altra ocasió va acompanyar alguns nazireus al temple en l’ofrena que havien de presentar a l’acabament del seu nazireat (Ac 18,18; 21,23-26).
Nebó Muntanya de la Transjordània, a l’est del Mar Mort, dins el territori de Moab. Segons la tradició, Moisès va morir i fou enterrat al mont Nebó, després de contemplar la terra promesa (Dt 32,49; 34,1-5). Jeremies va amagar-hi, en una cova, el tabernacle, l’ arca de l’aliança i l’ altar de l’encens del temple de Jerusalem, per evitar que fossin capturats pels babilonis (2Ma 2,4-6).
Nègueb Terme hebreu que designa la regió sud de Palestina, entre les muntanyes de Judà i el desert del Sinaí (Gn 12,9; 13,1.3; 24,62; Nm 13,17). Era una regió estepària, mig desèrtica, habitada sobretot per clans nòmades. Les poblacions més importants del Nègueb eren Beerxeba i Arad. Sovint el nom de «Nègueb» va acompanyat pel nom d’una ciutat o d’un clan, que limiten el significat a una part de la regió (1Sa 27,10).
Nínive Ciutat situada a Assíria, a l’Alta Mesopotàmia, a la riba esquerra del riu Tigris. El rei assiri Sennaquerib (705-681 aC) la va convertir en la capital del seu imperi (2Re 19,36). Va ser destruïda l’any 612 aC pels babilonis i els medes. En la Bíblia, la ciutat és símbol de les forces enemigues d’Israel (Jo 3,2-7; 4,11; Na 1-3; So 2,13-15; Mt 12,41).
nissan vegeu calendari.
nom La mentalitat bíblica identifica sovint la persona amb el nom saber el nom permet un cert domini sobre la persona; canviar el nom pot canviar la identitat de la persona (Gn 2,19-20; 32,29-30; 2Re 24,17).
El Déu d’Israel té un nom que ell ha revelat només al seu poble, l’únic que pot invocar-lo amb aquest nom. Però la significació del nom de Déu resta enigmàtica (Ex 3,14). El nom propi de Déu era usat en les ocasions solemnes: juraments, invocacions, benediccions. En el text hebreu de la Bíblia, el nom de Déu apareix escrit amb quatre consonants: IHVH; probablement es llegia «Jahvè», però, per respecte, els jueus no pronunciaven mai aquest nom, sinó que deien «Adonai» (‘el meu Senyor’) o «Haixem» (‘el nom’). D’acord amb aquest costum, l’antiga versió grega, el NT i les versions llatines substitueixen sempre el nom de Déu per «Senyor», i igualment fan la majoria de versions modernes.
En el NT, el nom de Jesús adquireix un significat semblant: la pregària feta en nom de Jesús és escoltada pel Pare, i la invocació del nom de Jesús o de «el Senyor» és l’única que pot salvar (Jn 14,13-14; Ac 2,21; Rm 10,13).
nombre Els antics israelites no tenien signes propis per a escriure els nombres. A l’època hel·lenística (ss. III-II aC) comencen a fer servir les lletres de l’alfabet com a xifres així l’ àlef representa l’u, la bet el dos, la guímel el tres, etc.
La Bíblia utilitza els nombres en sentit simbòlic, especialment en la literatura profètica i apocalíptica. Comparant els casos en què és usat un mateix nombre, es poden extreure algunes constants. Així, l’ u expressa la supremacia i l’exclusivitat; el dos , la comunió i l’acord; el tres , la perfecció; el quatre , la totalitat còsmica; el cinc , la feblesa humana; el sis , la imperfecció; el set , la perfecció i la integritat; el vuit , la nova creació fora del temps present; el deu , el grup humà; el dotze , la totalitat del poble; el quaranta , la durada d’una generació enmig de la prova i la temptació; el setanta , la plenitud i la totalitat. La bèstia del llibre de l’Apocalipsi té el nombre 666, cosa que ha dut a nombroses especulacions a partir del valor numèric de les lletres dels noms de diversos personatges històrics (Ap 13,16-18).
núvol En l’AT, un dels elements naturals que serveixen per a representar la presència invisible de Déu enmig del poble és el núvol (Ex 40,35). El núvol acompanya el poble durant l’èxode (Ex 13,21), cobreix el cim del Sinaí durant la donació del decàleg (Ex 19,16) i omple l’interior del temple de Jerusalem, on es confon amb el fum de l’ encens (Lv 16,13). Poèticament, els núvols són la carrossa en la qual viatja Déu (Sl 18,10-11).
En el NT, un núvol cobreix Jesús i els deixebles durant la transfiguració (Mt 17,5 = Mc 9,7 = Lc 9,34); davant el gran sacerdot, Jesús anuncia que veuran el Fill de l’home venint sobre els núvols del cel (Mt 26,64 = Mc 14,62); i, en el moment de l’ascensió, un núvol s’enduu Jesús (Ac 1,9).
oceà vegeu abisme.
Ofir Regió famosa per la puresa i quantitat del seu or (1Re 9,28; Is 13,12; Sl 45,10; Jb 22,24; Sir 7,18). La seva localització és desconeguda; potser es trobava al sud d’Aràbia o bé a la costa oriental d’Àfrica (l’actual Somàlia), encara que també es podria situar en el Mediterrani occidental.
ofrena El culte d’Israel coneixia diversos tipus d’ofrenes que els sacerdots presentaven a Déu en nom del poble, sigui en el lloc sant, a l’interior del santuari, sigui a l’ altar dels holocaustos a l’exterior.
A més dels sacrificis o ofrenes d’animals, hi havia les ofrenes d’encens i les ofrenes vegetals. L’ofrena de l’encens consistia en una barreja d’ encens, reïna, gàlban, ungla i aromes. L’encens era cremat damunt l’ altar d’or que hi havia a l’interior del santuari (Ex 30,34-38). Les ofrenes vegetals acompanyaven els sacrificis animals i, en certs casos, els podien substituir. Consistien principalment en pans pastats sense llevat, amb una mica o gens d’oli (Lv 2).
Fer fumejar sobre l’altar aquelles ofrenes representava reconèixer Déu com el sobirà absolut i expressava el desig de comunió de l’home amb ell. Crist substitueix l’ofrena de sacrificis i productes vegetals per l’ofrena de la seva pròpia vida (He 9,9-12).
ònix Pedra preciosa, varietat de l’àgata, amb ratlles de diferents colors. Formava part de l’ efod del gran sacerdot (Ex 28,9). Segons la tradició bíblica, era importat del país d’Havilà (Gn 2,11-12).
oracle S’entén per oracle la resposta de la divinitat a una consulta sobre un esdeveniment del futur o sobre l’oportunitat d’una acció o d’una obra (Jt 18,5; 1Sa 10,22).
La Bíblia prohibeix de cercar la resposta divina emprant la màgia, evocant els morts o fent recurs als ídols (Dt 18,9-22). Admet, en canvi, els oracles dels profetes i dels sacerdots, que rebien una resposta divina per mitjà de somnis, de revelacions, o bé d’un instrument d’ endevinació anomenat les sorts sagrades dels urim i tummim (Nm 12,6; 27,21; 1Sa 14,38-42). Una de les funcions dels oracles sacerdotals era determinar la innocència o la culpabilitat de l’acusat en una causa difícil o quan mancaven testimonis (Dt 17,8-12; Jr 18,18). L’oracle és també un gènere literari típic de la literatura profètica; va acompanyat, tot sovint, de l’expressió «oracle del Senyor», que equival a «així parla el Senyor».
pagans La Bíblia distingeix entre el poble d’Israel, compromès a adorar el Senyor, l’únic Déu, i els «pagans» o les «nacions», adoradors d’altres déus. El Senyor escull Israel per fer-ne el seu poble, amb la missió de dur la llum de la Llei als pobles estrangers. Les altres nacions, Assíria i Egipte principalment, són cridades a convertir-se al Senyor i a venir a Jerusalem a adorar-lo (Is 2,2-5; Jr 16,19-21; Za 14,16-19).
En el NT es realitzen les profecies de l’AT quan, per la predicació dels missioners cristians, els qui no són jueus, és a dir, els pobles pagans, reben l’anunci de l’ evangeli i es converteixen al Déu únic revelat en Jesucrist. Els savis d’orient en són la primícia (Mt 2,1-12). Pau reconeix que la idolatria dels pagans els ha fet viure en la corrupció moral (Rm 1,24-32), però l’anunci de l’evangeli els converteix en justos per la fe (Rm 9,23-33).
país dels morts La mentalitat bíblica imaginava una regió subterrània on anaven a parar tots els difunts, independentment de la seva condició o de la seva conducta moral. De la persona que ha mort es diu que ha anat «a reunir-se amb els seus pares» (1Re 2,10). Aquest lloc rep habitualment el nom de «país dels morts» (en hebreu, xeol), i se situa a l’ abisme (Jb 26,6-7). Era considerat un lloc sense retorn, de solitud, d’absència de Déu i dels homes (Jb 3,13-19). La desgràcia més gran en el país dels morts era trobar-se apartat de Déu i sense possibilitats de lloar-lo o de comunicar-s’hi (Sl 88,11-13; 115,17). Els difunts hi continuaven una vida letàrgica (Is 14,9-10). Déu, però, pot intervenir en el país dels morts (1Sa 2,6; Am 9,2; Sl 135,6) i, per això, la mort pot ser destruïda (Is 25,8; Os 13,14; Jb 19,25-27).
En l’època de Jesús, la fe en la resurrecció dels morts ja era un fet acceptat per la majoria del poble jueu (Mt 22,31-32; Lc 20,38). En el NT, l’Evangeli segons Lluc distingeix entre «el si d’Abraham», lloc on van a parar els justos, i el «reialme de la mort», lloc de turments on van a parar els pecadors o Gehenna (Lc 16,19-31). Però el reialme de la mort no és totpoderós (Mt 16,18), ja que Crist en té les claus (Ap 1,18). Ell, el ressuscitat, ha vençut la mort (Ac 2,27.31; Ap 20,13).
Palestina Se sol donar el nom de Palestina al territori situat a banda i banda del riu Jordà que limita al nord amb Fenícia i l’Hermon i al sud amb el Nègueb i en el qual van tenir lloc la major part dels fets narrats en la Bíblia. Al llarg de la història ha rebut diversos noms ( Canaan, Israel, Judea...), encara que els límits territorials no sempre han estat els mateixos.
Palestina està formada per una sèrie de zones geogràfiques que s’estenen paral·lelament d’oest a est: la plana costanera, que comprèn Filistea i la plana de Saron; la cadena muntanyosa central, separada de la plana costanera per la Xefelà, i en la qual es poden distingir les muntanyes de Judà, les muntanyes d’Efraïm i, més al nord, la regió de Galilea; la depressió del Jordà, anomenada de vegades Arabà; l’altiplà muntanyós a l’est del Jordà, zona formada, de sud a nord, per les regions de Moab, Ammon, Galaad i Basan, i, finalment, el desert que s’estén cap a l’orient. Al sud del Mar Mort hi ha Edom i el territori del Nègueb, i al nord de Galilea, les muntanyes del Líban i l’Hermon.
pans d’ofrena Eren dotze pans de flor de farina, que es posaven sobre la taula que hi havia a l’interior del lloc sant del santuari, al costat de l’ altar de l’encens. Simbolitzaven les dotze tribus d’Israel i eren renovats cada dissabte i consumits pels sacerdots (Lv 24,5-9). La tradició bíblica recorda que David en una ocasió es va alimentar amb els pans d’ofrena (1Sa 21,1-7; Mt 12,3-4 = Mc 2,25-26 = Lc 6,3-4).
paràbola Metàfora desenvolupada en forma de narració, que parteix generalment de les accions de la vida quotidiana.
Jesús usa les paràboles com un instrument de diàleg amb els seus oients per tal de manifestar qui és Déu i com actua i, per tant, quin és el Regne que anuncia en la seva predicació. Les paràboles porten els oients a adoptar el punt de vista de Jesús i els conviden a prendre una decisió i a efectuar un canvi en els seus comportaments i actituds.
Cal distingir la paràbola de l’al·legoria: mentre que en l’al·legoria cada un dels elements del relat té un significat simbòlic particular, en la paràbola hi ha un únic missatge, que colpeix els oients i els vol fer reaccionar. El NT, que recull les paràboles de Jesús, les interpreta sovint de manera al·legòrica per accentuar l’ensenyament sobre determinats aspectes de la vida cristiana (Mt 13,3-9.18-23).
paradís Nom pres d’un mot persa que significa ‘jardí’. L’antiga versió grega de l’AT fa servir aquest terme per a parlar del jardí de l’Edèn, que Déu mateix va plantar per posar-hi la primera parella humana (Gn 2-3; Ez 28,13). D’aquí prové la idea del paradís com a lloc ideal de felicitat on no hi ha ni mort ni dolor. En temps de Jesús serveix per a designar el lloc on van els justos després de la mort (Lc 23,43). Pau, d’acord amb representacions del seu temps, el situa en el tercer cel (2Co 12,2-4). De Jesús, es diu que ha travessat els cels, això és, que ha estat glorificat (He 4,14). Al final dels temps s’espera la superació de tot mal i la recuperació de la felicitat original del paradís de l’Edèn (Is 65,17-25; Ap 2,7; 22,2-5), la Jerusalem celestial en la qual es realitzarà la comunió plena amb Déu (Fl 3,20-21; 1Te 4,17).
parusia vegeu vinguda de Crist.
Pasqua festa de La Pasqua és la festa principal del calendari israelita, juntament amb la festa dels Tabernacles.
En el seu origen, la Pasqua era una festa dels pastors nòmades, que al començament de la primavera immolaven un anyell o un cabrit per demanar la protecció dels ramats. Ben aviat es va relacionar aquesta festa amb la dels Àzims o pans sense llevat. Més endavant anà adquirint per a Israel la significació de memorial de l’ èxode d’Egipte i d’acció de gràcies a Déu per l’alliberament del seu poble (Ex 12,21-13,10). La reforma religiosa de Josies (622 aC) va fer d’aquesta festa una celebració de pelegrinatge a Jerusalem i al temple.
La celebració del sopar pasqual es fa el capvespre del dia catorze del mes de nissan, quan de fet ja ha començat el dia quinze. La festa coincideix amb la lluna plena d’aquest mes de nissan, en primavera, i dura set dies.
Tal com diuen els evangelis sinòptics, en la celebració del sopar pasqual, Jesús va instituir el memorial de la seva mort salvadora (Mt 26,26-29 = Mc 14,22-25 = Lc 22,15-20 = 1Co 11,23-25). Jesús és l’«anyell pasqual» (Jn 19,36), que ens fa participar de la seva Pasqua, del seu pas de la mort a la vida (1Co 5,7; 1Pe 1,19).
pastor Els patriarques del poble jueu eren pastors nòmades (Gn 13,1-2). Després d’establir-se el poble d’Israel al país de Canaan, alguns clans van continuar la vida nòmada de pastors. D’altra banda, les famílies sedentàries tenien alguns caps de bestiar per al proveïment de carn, cuiro i llet. Els grans propietaris posseïen nombrosos ramats confiats als fills i a pastors assalariats (Gn 37,2; 1Cr 27,29-31). El pastor tenia cura del ramat durant tot el dia i tota la nit, i era responsable del bestiar que li havien confiat (Ex 22,9-12). A l’Orient Pròxim, el títol de pastor s’aplicava sovint al rei i als dirigents d’un poble. Així, a Israel els reis són anomenats els pastors del poble (Ez 34). Però també Déu mateix és «el pastor d’Israel» (Gn 49,24; Is 40,11; Sl 23). Seguint aquesta línia, Jesús dirà d’ell mateix que és el bon pastor (Jn 10,11-18).
patriarca Terme que serveix per a designar els avantpassats i fundadors del poble d’Israel (els «pares» del poble), i d’una manera especial Abraham, Isaac i Jacob i els seus dotze fills. El NT refereix el nom a Abraham (He 7,4), als dotze fills de Jacob (Ac 7,8-9) i al rei David (Ac 2,29). De vegades es dóna també aquesta designació a personatges anteriors a Abraham (Gn 5).
Pentecosta festa de La festa de Pentecosta (nom pres d’un mot grec que significa ‘cinquantena’) se celebra set setmanes després de Pasqua; per això és anomenada també festa de les Setmanes (Lv 23,15-22; Dt 16,9-12).
En el seu origen coincidia amb la sega del blat i per això rep també el nom de festa de la Sega (Ex 23,16); tenia com a element característic l’ofrena dels primers fruits de la collita. A l’època de Jesús, aquesta festa anava lligada al record de la donació de la Llei en el Sinaí i a l’ aliança de Déu amb el seu poble.
En la tradició cristiana, la festa de Pentecosta recorda el do de l’ Esperit Sant, que els apòstols reben a Jerusalem mentre se celebrava la festa jueva del mateix nom: l’Esperit, doncs, ocupa el lloc de la Llei; la nova aliança, instaurada amb la mort i resurrecció de Jesús, substitueix l’antiga aliança del Sinaí (Ac 2).
Perea Regió situada a l’est del riu Jordà o Transjordània. Limitava amb la Decàpolis i Nabatea. Era un territori habitat majoritàriament per població jueva. Per aquest motiu, en temps del NT era la ruta utilitzada pels jueus per a anar de Galilea a Judea. Així evitaven de passar pel territori de Samaria.
Pèrsia Regió situada a l’est d’Elam i al sud de Mèdia. Cir, anomenat el Gran (550-530 aC), va fundar l’imperi persa, el darrer dels grans imperis de l’Orient Pròxim en l’antiguitat. Cir va conquerir Mèdia, Babilònia, Assíria, Fenícia, Palestina i Egipte; els seus successors arribaren fins a Grècia. Durant l’època persa, Judà va ser una minúscula província de l’imperi; Cir va permetre que els jueus tornessin de Babilònia, on es trobaven exiliats (538 aC), i que reconstruïssin Jerusalem i el temple (Esd 1,1-8; 2Cr 36,22-23). Amb la mort de Darius III, l’any 330 aC, després de ser vençut per Alexandre el Gran, s’acaba l’imperi persa (Dn 8,20; 10,13.20; 11,2).
pilar sagrat Erigir una estela de pedra o pilar sagrat podia tenir diverses significacions. Saül en va erigir un per commemorar el seu triomf contra els amalequites (1Sa 15,12); Absalom volgué erigir-ne un altre per perpetuar la seva memòria (2Sa 18,18). Jacob havia erigit un pilar sagrat a Betel com a signe de la presència de Déu en aquell lloc (Gn 28,18.22); Jacob i Laban en van erigir un a Mispà de Galaad o Ramat-Ammispè com a testimoni sagrat dels límits dels territoris respectius (Gn 31,45-54). Generalment, però, els pilars sagrats eren elements cultuals dels recintes sagrats cananeus. Per això els israelites reben sovint l’ordre divina de destruir tant els altars dels cultes pagans com els pilars sagrats que hi ha en aquells recintes (Ex 23,24; Dt 7,5).
primícies Com a acció de gràcies a Déu per la fecunditat, era costum a Israel d’oferir en els santuaris les primícies, o primers fruits, de la terra i de la llana dels ramats (Ex 34,26; Lv 23,10; Dt 18,4). L’ofrena de les primícies anava acompanyada d’una pregària (Dt 26,1-11). El NT parla de Crist com a primícia dels qui han de ressuscitar (1Co 15,20-23).
primogènit El primogènit és el primer nascut dels mascles. En el poble d’Israel era l’hereu dels béns paterns i de la benedicció de Déu sobre la família, i el qui heretava la direcció del clan familiar (Gn 27). Segons la mentalitat hebrea, el primogènit pertany al Senyor i el pare l’ha de «rescatar» amb un sacrifici; aquest gest cultual substitueix els costums pagans en què s’immolava tant el primogènit dels homes com la primera cria dels animals (Ex 13,11-16; Nm 18,15; Lc 2,22-24). El poble d’Israel és considerat el primogènit entre totes les nacions (Ex 4,22).
Jesucrist ressuscitat, engendrat abans de tota creació, és anomenat «primogènit» (Rm 8,29; Col 1,15.18).
procònsol En l’imperi romà era el governador o màxima autoritat d’una província. Habitualment exercia el càrrec durant un any. En el llibre dels Fets dels Apòstols es parla de Gal·lió, germà de Sèneca i procònsol de la província d’Acaia entre la primavera del 51 dC i l’estiu del 52. Acaia era una província senatorial i Gal·lió estava subjecte directament al Senat. L’apòstol Pau hagué de comparèixer davant el seu tribunal (Ac 18,12).
procurador Les províncies que depenien directament de l’emperador eren governades per un procurador que era la màxima autoritat judicial, el cap de l’administració i el cap de l’exèrcit. El seu mandat i les seves funcions no estaven estrictament delimitades, sinó que depenien de les atribucions conferides en cada cas per l’emperador. Abans de Claudi (41-54 dC) rebien el nom de «prefectes». Aquest és el cas de la província de Judea, els prefectes o procuradors de la qual residien a Cesarea; ara bé, en les grans solemnitats es traslladaven a Jerusalem i residien al pretori (Mt 27,57; Jn 18,28). Alguns situen el pretori en el palau reial d’Herodes, a l’oest de Jerusalem; altres s’inclinen per situar-lo a la torre Antònia, al nord-oest del temple.
profeta El profetisme no és una institució exclusiva d’Israel; es troba en altres cultures de l’Orient Pròxim. Els temples i les corts reials tenien profetes que transmetien l’ oracle diví quan eren consultats (1Re 22,6.10-13). A Israel, els profetes enviats pel Senyor van topar en més d’una ocasió amb profetes de Baal, la divinitat cananea (1Re 18).
La Bíblia parla de grups de profetes d’ofici, que havien adoptat de forma permanent aquest estil de vida i exercien la seva activitat de manera institucional. Per tal d’entrar en èxtasi o deliri profètic, s’excitaven amb música i danses (1Sa 19,20-24), i de vegades també practicant-se incisions sagnants (1Re 18,28). El profetisme bíblic presenta en determinats casos alguna semblança externa amb fenòmens que es retroben en moltes cultures i religions primitives.
A més d’aquests, hi ha profetes carismàtics que ajuden el poble a discernir la voluntat de Déu en els diferents esdeveniments històrics. Els profetes criden a la conversió quan el poble abandona la fidelitat al Déu de l’ aliança del Sinaí, quan creixen les desigualtats i tensions socials, quan el culte cau en un ritualisme buit. Són també portadors d’esperança quan el poble es veu voltat d’enemics i les solucions humanes semblen insuficients. Sovint la Bíblia denuncia el perill dels falsos profetes que, sota l’aparença d’un missatge inspirat, parlen moguts per motius i criteris purament humans (Dt 13,1-6; 18,9-22; Jr 14,14-16).
El profetisme va aparèixer amb força en les primeres comunitats cristianes (Ac 2,17-18; 11,27-28; 1Co 12,28-29; Ap 1,3).
Reben el nom de «llibres profètics» el conjunt de llibres de l’AT que comprèn des de Josuè fins a Malaquies; els anomenats «profetes anteriors» van de Josuè al Segon llibre dels Reis, i els «profetes posteriors», d’Isaïes a Malaquies.
profetessa Dona cridada al ministeri profètic, com Maria, la germana de Moisès i d’Aaron (Ex 15,20-21), Dèbora (Jt 4,4), Huldà (2Re 22,11-20). També és anomenada així la muller d’Isaïes (Is 8,3). En el NT es parla de les quatre filles verges de Felip que posseïen el do de profecia (Ac 21,9).
promesa En la Bíblia, la promesa és l’anunci d’un compromís salvador de Déu a favor del seu poble.
Algunes promeses de Déu són fetes a persones concretes. Als patriarques, Déu els promet una terra, una descendència i una benedicció (Gn 12,1-3.7); aquestes promeses es compleixen en el moment que el poble pren possessió de la seva terra, després de l’ èxode d’Egipte (Dt 26,8-9). A David li promet una descendència perpètua sobre el tron de Jerusalem; aquesta promesa es complirà en Jesús, el Messies (2Sa 7,14-16; Lc 1,32-33).
També hi ha promeses fetes a tot el poble, relacionades amb l’ aliança del Sinaí (Ex 19,5-6; Lv 26,3-13). La realització d’aquestes promeses està condicionada al compliment de les prescripcions de l’aliança per part del poble (Ex 24,3-8; 34,10-28). Després de la deportació, la promesa de Déu se centra en l’esperança de la vinguda del Messies i en la renovació espiritual del poble (Is 2,1-5; Jr 31; Ez 36-37; Jl 3).
Les promeses de Jesús se centren en el do de l’ Esperit Sant, que completarà l’obra salvadora de Crist, revelador del Pare (Lc 24,49; Jn 14,15-26).
prometença vegeu vot.
prosèlit vegeu baptisme i estranger.
prostitució La Bíblia testimonia l’existència de la prostitució des de la història més antiga d’Israel (Gn 38,15-23; Js 2,1; 1Re 3,16). Tanmateix, quan el text bíblic parla de prostitució es refereix normalment a la prostitució sagrada en el marc dels cultes als déus de Canaan. El culte a la fertilitat propi de la religió cananea contenia ritus sexuals en què dones i homes adscrits als santuaris es prostituïen públicament per simbolitzar la unió de les divinitats celestials amb les divinitats terrestres i representar així la fecunditat dels camps, assegurada per aquestes divinitats (Dt 23,18-19; 1Re 14,24). Els profetes d’Israel es van mostrar intransigents contra aquests cultes i els seus ritus i van insistir que la benedicció del Senyor era l’única font de la fertilitat de la terra (Dt 11,14-15).
Tant la idolatria com les aliances amb imperis estrangers, que trasllueixen una manca de fe en el poder de l’únic Déu, són comparades sovint amb la prostitució (Ez 16,24-26; Os 4,13-14).
Ptolemeus Dinastia d’origen hel·lènic que va regnar a Egipte, amb capital a Alexandria, des de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC) fins al temps de l’ocupació romana (30 aC). Palestina va estar sota els domini dels Ptolemeus fins a l’any 200 aC. En el llibre de Daniel hi ha al·lusions a diversos sobirans ptolemeus d’aquesta època (Dn 11,5-6.10-12).
publicà En l’administració romana o dels reialmes autònoms dins l’imperi (p. ex., el d’Herodes) hi havia els publicans, encarregats de recaptar els impostos o tributs que la gent havia de pagar. Constituïen grups o associacions, presents arreu de l’imperi, amb capital propi i personal dependent.
Mateu era un funcionari de Cafarnaüm (Lc 5,27), mentre que Zaqueu era el cap de publicans a Jericó (Lc 19,1-10). Els publicans havien d’aportar dels seus béns personals el total dels impostos indirectes que cada zona havia de pagar, suma que després s’encarregaven de recuperar directament de la gent obtenint un marge de guany. Aquest procediment facilitava que persones sense escrúpols s’aprofitessin dels més pobres; per això eren menyspreats per la població i titllats de pecadors, igual que els pagans i les prostitutes (Mt 11,19; 18,17; 21,32; Lc 5,30).
Purim festa dels Festa jueva celebrada els dies catorze i quinze del mes d’adar (febrer-març), en record del moment en què, tal com diu el llibre d’Ester, Mardoqueu i Ester van salvar els jueus del perill d’extermini en temps del rei persa Xerxes I. La festa, plena de celebracions populars, anava precedida d’una jornada de dejuni. A la sinagoga es llegia el llibre d’Ester, que narra la institució de la festa.
querubí Figura mitològica típica de les cultures mesopotàmiques, que Israel va adoptar. Els querubins eren representats en forma d’animals alats, sovint amb cara humana i fins i tot amb cos humà. Segons el llibre del Gènesi, Déu va posar querubins a l’entrada del jardí de l’Edèn per impedir que l’home tingués accés a l’arbre de la vida (Gn 3,24). També hi havia dos querubins que protegien l’ arca amb les ales esteses (Ex 25,18-22); formaven part igualment de l’ornamentació interior del lloc santíssim en el temple construït per Salomó a Jerusalem (1Re 6,23-30). La mentalitat bíblica en fa signes de la presència de Déu, i acompanyen les seves manifestacions, com si fossin el seu tron o la seva carrossa (2Sa 22,11; 2Re 19,15; Ez 1,5-28; Sl 18,11).
quisleu vegeu calendari.
Qumran Lloc situat a uns 12 km al sud de l’actual Jericó, molt a prop de l’extrem nord-oest del Mar Mort. Des dels anys 140/130 aC fins a l’any 68 dC, hi va residir una nombrosa comunitat, probablement d’essenis, un dels moviments jueus nascuts de grups de piadosos, en temps de les revoltes dels Macabeus, a mitjan segle II aC, a l’època de Jonatan.
En onze de les coves que hi ha al voltant de Qumran va ser descoberta, a partir de l’any 1947, una bona col·lecció de manuscrits, la majoria en hebreu o en arameu, pertanyents a la biblioteca d’aquesta comunitat. Una quarta part d’aquests manuscrits reprodueix textos bíblics, entre els quals hi ha fragments de tots els llibres del Pentateuc, dels Profetes (anteriors i posteriors) i dels Escrits (llevat d’Ester), i també d’alguns llibres deuterocanònics (Tb, Sir, EpJr). Aquests manuscrits, anteriors o contemporanis a l’època del NT, són d’un gran valor per a l’estudi de la transmissió del text de l’AT. Els altres documents trobats a Qumran són escrits interns de la comunitat i fragments de llibres apòcrifs o pseudoepigràfics de l’AT.
rabí vegeu mestre de la Llei.
recinte sagrat Lloc de culte, sovint situat dalt d’un turó (Ez 20,28) però també instal·lat a les entrades de les poblacions (Ez 16,31). De vegades indica un lloc on es dóna culte al Déu d’Israel (1Sa 9,12-14; 10,13; 1Re 3,4), però generalment, sobretot en els llibres dels Profetes, es refereix a un lloc de culte pagà o paganitzat, amb arbres, bosquets i pilars sagrats al voltant d’un o més altars, emblemes del sol i fins i tot imatges idolàtriques (Ez 6,6).
regió muntanyosa vegeu muntanyes de Judà (i d’Efraïm).
resta El poble de Déu té una missió salvadora envers les altres nacions ser testimoni de les promeses divines a tota la humanitat. Això exigeix la fidelitat als compromisos de l’ aliança. Però el poble és feble i pecador i constantment abandona Déu. La resta és, doncs, una minoria del poble que, malgrat la infidelitat del conjunt, es manté fidel al Senyor i confia en les seves promeses. Aquesta resta garanteix la continuïtat històrica de les promeses divines. Noè i la seva família representen la minúscula resta fidel enmig del pecat generalitzat (Gn 6). Josuè i Caleb es mantenen fidels a Déu malgrat la rebel·lió del poble (Nm 14). Isaïes parla sovint d’una resta fidel entre els habitants de Jerusalem (Is 10,20-21). Durant l’exili, la resta seran els deportats a Babilònia que mantindran viva la tradició religiosa dels seus pares. Després de l’exili, la resta fidel serà la dipositària de les promeses messiàniques.
Saba Regió sud-occidental d’Aràbia, que corresponia aproximadament al territori de l’actual Iemen. La regió era famosa per les pedres precioses i les espècies aromàtiques, i sobretot per l’or i l’ encens (Is 60,6; Jr 6,20; Ez 27,22-24; Jb 6,19). Des de temps antics, els habitants de Saba es dedicaven al comerç d’aquests productes. La Bíblia narra la visita d’una reina de Saba a Salomó (1Re 10,1-13).
sacerdoci Durant l’època patriarcal, el cap de família exercia les funcions sacerdotals (Gn 22; 31,53-54; 46,1). Després de l’èxode, el culte era realitzat per persones consagrades, que exercien les funcions sacerdotals en nom del cap de família (Jt 17). D’aquesta manera va sorgir la institució del sacerdoci. L’activitat primària del sacerdot era el servei del santuari cura del recinte i presentació de sacrificis i d’ ofrenes vegetals. Els sacerdots també havien de respondre en nom de la divinitat a les consultes dels fidels valent-se de les sorts sagrades dels urim i tummim (Dt 33,8-10). A l’inici hi havia nombrosos santuaris escampats per tot el territori d’Israel, i cada un d’ells tenia els seus sacerdots. Els sacerdots eren instituïts per mitjà d’un ritual particular, en el qual els posaven a les mans les porcions de la primera víctima que havien d’oferir (Ex 28,41; 32,29; Lv 8,27-28).
Després de l’exili, l’únic santuari existent és el de Jerusalem, i la jerarquia sacerdotal exerceix funcions de govern i direcció. Aleshores els sacerdots són instituïts pel ritual de la unció santa, igual que els antics reis (Ex 29,7-9; Lv 8,12). La importància de l’estament sacerdotal anirà augmentant fins al punt que el gran sacerdot arribarà a ser el cap espiritual i polític del poble d’Israel.
En el NT, la Carta als Hebreus interpreta la mort i resurrecció del Crist des d’una perspectiva sacerdotal: Jesús, amb el seu sacrifici a la creu, inaugura la nova aliança, que el consagra sacerdot etern, purifica de tot pecat els qui el segueixen i els obre el camí vers el santuari del cel (He 5,5-10; 7,26-28; 8,1-6; 9,11-15.24-26; 10,19-21).
sacerdot vegeu sacerdoci.
sacrifici Els pobles antics oferien a Déu animals o aliments que eren cremats al damunt d’un altar. D’aquesta manera, i amb acompanyament de cants i pregàries, l’ofrena del fidel arribava a la presència de Déu.
El poble d’Israel oferia diverses menes de sacrificis. El sacrifici de comunió era ofert voluntàriament per devoció o en ocasió del compliment d’un vot o d’una acció de gràcies per un favor rebut; es cremava una part de la víctima, i la resta era repartida entre els sacerdots i l’oferent (Lv 3; 7,11-21). El sacrifici expiatori tenia dues variants: el sacrifici pel pecat (Lv 4,1-5,13; 6,17-23) i el sacrifici de reparació (Lv 5,14-26; 7,1-7). En aquests sacrificis tenia molta importància la sang: quan l’animal era immolat, tota la sang es recollia en gibrells, els angles de l’altar eren untats amb una part de la sang, i la resta era vessada al peu de l’altar. Es cremava el greix, i la carn era consumida exclusivament pels sacerdots. L’holocaust era el sacrifici més solemne: la víctima era cremada totalment damunt l’altar. Podia ser ofert per tot el poble o bé per un particular, i en aquest cas eren animals més aviat petits (Lv 1). En el temple de Jerusalem, cada dia s’oferien dos holocaustos, un al matí i l’altre al capvespre, per tot el poble d’Israel: era l’anomenat holocaust perpetu (Ex 29,38-42). Junt amb les víctimes animals se solien oferir coques de pa i libacions de vi i, en alguns casos, també encens (Lv 2; Nm 15,1-16).
En el NT, la Carta als Hebreus presenta la vida de Jesús, i particularment la seva mort i resurrecció, com el sacrifici perfecte ofert a Déu; gràcies a aquest sacrifici, Jesús entra al lloc santíssim del santuari del cel i obté, d’una vegada per sempre, que els homes puguin acostar-se a Déu lliures de tot pecat (He 10,1-18).
saduceus Grup politicoreligiós del temps de Jesús, format gairebé totalment per sacerdots descendents de Sadoc, de qui prenien el nom (1Sa 2,35; 1Re 1,39). De tendència més aviat conservadora i estricta en l’observança de la Llei, els saduceus s’oposaven als fariseus. Només reconeixien l’autoritat del Pentateuc, però no de la resta de l’AT, i negaven tot valor normatiu a la «tradició dels ancians» o «llei oral». Negaven la resurrecció, la providència divina i l’existència d’àngels o d’esperits (Mc 12,18). Estaven oberts a la influència cultural de l’hel·lenisme i es mostraven pragmàtics amb l’ocupant romà (Jn 11,50). Es van veure involucrats, sense voler-ho, en la revolta jueva contra els romans, i a causa de la seva estreta relació amb el temple van desaparèixer un cop aquest fou destruït l’any 70 dC.
Samaria Regió central de Canaan que corresponia aproximadament al territori ocupat per la tribu d’Efraïm i la meitat de la tribu de Manassès. Limitava al nord amb la vall de Jizreel, a l’est amb el Jordà, al sud amb el territori de Judea i a l’oest amb la plana de Saron. Les poblacions més importants eren Betel, Siló, Tirsà, Siquem i Samaria, la capital del regne d’Israel o del Nord. La regió va pertànyer al territori d’aquest regne, des de la separació entre Israel i Judà l’any 931 aC (1Re 12) fins a la destrucció de la capital en mans dels assiris l’any 722 aC (2Re 17,1-6). El nom de Samaria per a designar tota la regió apareix precisament en aquest moment, d’acord amb la pràctica assíria d’anomenar les províncies amb el nom de les corresponents capitals. Herodes el Gran va reedificar l’antiga ciutat de Samaria i la va engrandir notablement; en honor d’Octavi August li donà el nom de Sebaste.
samaritans Quan van destruir la ciutat de Samaria (722 aC), els assiris van deportar els israelites que habitaven la regió i van fer venir gent d’altres indrets de l’imperi, que es barrejaren amb els habitants del país que hi havien quedat (2Re 17,24-41). Això comportà el naixement del poble samarità, que adorava el Déu d’Israel però que introduïa elements estranys en el culte. Els samaritans i els jueus retornats de l’exili van mostrar sempre una actitud mútuament hostil per motius religiosos i polítics (Esd 4,1-5; Sir 50,25-26).
En temps del NT, els samaritans eren mal vistos pels jueus, però Jesús els posa com a exemple d’actitud compassiva i agraïda (Lc 10,30-37; 17,11-19). L’evangeli va arrelar aviat a la regió samaritana (Jn 4,1-42; Ac 8,4-25).
Sanedrí El Sanedrí, una de les principals institucions jueves en temps de Jesús, era un senat compost de setanta-un membres, entre els quals hi havia representants de les famílies sacerdotals (els grans sacerdots ) i no sacerdotals (els notables) més importants de Jerusalem i també mestres de la Llei. El Sanedrí estava dividit en dos bàndols el dels saduceus i el dels fariseus (Ac 23,6-8). Era presidit pel gran sacerdot i actuava com a consell suprem, en matèria política i religiosa, de la nació jueva, tant dels jueus que habitaven dintre l’imperi romà com dels jueus que vivien fora de les seves fronteres. El Sanedrí tenia autoritat absoluta per a resoldre casos d’interpretació de la Llei, determinar les festes anuals d’acord amb el calendari, proposar condemnes a mort, etc.
A més de Jerusalem, altres ciutats importants tenien sanedrins, però les seves atribucions eren limitades. Aquests sanedrins actuaven com a tribunals en els casos relatius a les respectives comunitats (Mt 10,17).
sang vegeu aspersió i sacrificis.
Sant - Sant dels Sants vegeu lloc sant - lloc santíssim.
santedat La santedat és pròpia de Déu i de les persones i coses estretament relacionades amb ell. En virtut de la seva santedat, Déu està incomparablement per damunt del món i dels homes en el seu ésser i en el seu obrar. El Senyor és el Sant d’Israel (Is 6). Tot el que està en relació amb Déu és també sant els objectes de culte i el santuari, els sacerdots i el mateix poble (Ex 19,6). Tot allò que és destinat al culte és consagrat i santificat, i resta allunyat de l’ús profà. Les persones en contacte amb Déu participen de la seva santedat, cosa que comporta una sèrie d’exigències morals i rituals expressades en l’anomenat codi de Santedat (Lv 17-26, en concret el c. 19).
Pau considera els cristians «sants» i «consagrats» en virtut de la fe en Jesucrist i gràcies a la força purificadora del baptisme; això comporta unes exigències en el comportament i les actituds (Rm 6,22; 2Co 7,1; 1Te 4,7). Ja els membres de la primera comunitat cristiana de Jerusalem eren coneguts com «els sants» o «el poble sant» (Rm 15,25.31; 2Co 8,4), nom que Pau, amb tota raó, va estendre als cristians de les altres comunitats, també «cridats a ser sants» (Rm 1,7; 1Co 1,2; 2Co 1,1; Fl 1,1).
santuari En les religions de l’Orient Pròxim, els santuaris eren considerats els llocs on habitava la divinitat, i per això es convertien en centres de pelegrinatge i de pregària. Pel que fa als israelites, mentre van ser nòmades no tingueren un santuari fix, sinó que veneraven Déu a les muntanyes (p. ex., al Sinaí), a les fonts (p. ex., a Cadeix-Barnea), en llocs on Déu s’havia manifestat als patriarques, etc. Quan van conquerir Canaan es van trobar amb nombrosos santuaris autòctons dedicats al culte cananeu Guilgal, Siló, Mispà, Betel, Ramà, Gueba, que s’anaren transformant en centres de culte al Déu d’Israel (1Sa 1,3; 11,15). Amb la reforma de Josies (622 aC), el culte es va centralitzar en el temple de Jerusalem, que fins aleshores havia estat un santuari local més.
El mot «santuari» designa també la part coberta del tabernacle del desert, i més tard l’edifici del temple de Jerusalem. Estava format pel vestíbul, el lloc sant i el lloc santíssim (Ex 25,1-9; 1Re 6,2).
Jesús proclama que el seu cos ressuscitat és el nou i definitiu santuari, és a dir, la presència gloriosa de Déu (Mc 14,58; Jn 2,13-22; Ap 21,22-23).
Saron Plana d’uns 80 km de llargada i uns 20 km d’amplada, que va des de la serralada del Carmel, al nord, fins al port de Jafa, al sud. Era la regió costanera de Canaan (Is 33,9; Ct 2,1). En temps del NT les ciutats més importants de la plana eren Jafa i Cesarea, capital administrativa de la província romana de Judea (Ac 9,35).
Satanàs vegeu diable.
Selèucides Dinastia d’origen hel·lènic que va regnar a Síria, amb capital a Antioquia, des de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC) fins que el regne caigué en mans dels romans i es va convertir en província de l’imperi (63 aC). Els reis de la dinastia selèucida que tenen més influència en la història bíblica són Antíoc III (223-187 aC), que va vèncer la dinastia ptolemea d’Egipte i s’annexionà Palestina; Seleuc IV (187-175 aC), que va afavorir el temple de Jerusalem (2Ma 3,3); Antíoc IV Epífanes (175-164 aC), que volgué convertir violentament els jueus a la religió i a la cultura hel·lenístiques, i va provocar la revolta dels Macabeus. Aquesta revolta va dur els jueus a la independència política (142 aC), que es va perllongar, amb la dinastia dels asmoneus, fins a l’ocupació romana l’any 63 aC (1Ma 1,10-64; 2Ma 4,7-17).
servent En la Bíblia, aquest terme indica genèricament algú que depèn d’un altre, i es pot referir a un esclau, a un jornaler, a un funcionari del rei, a un rei vassall d’un altre, etc. El títol «servent del Senyor» indica la dependència respecte de Déu, i s’aplica a tot el poble, als sacerdots, als profetes o al rei com a representant de Déu davant el poble. Alguns personatges més representatius reben en concret aquest títol Abraham (Sl 105,6), Moisès (Sl 105,26), David (Sl 132,10), Isaïes (Is 20,3), Job (Jb 1,8), Maria (Lc 1,38).
En la segona part d’Isaïes (Is 40-55) s’insisteix particularment en la figura del servent, que té una funció messiànica i que l’autor identifica de vegades amb Israel i de vegades amb un personatge individual. La figura del servent del Senyor apareix en quatre cants (Is 42,1-9; 49,1-6; 50,4-9; 52,13-53,12). La tradició cristiana ha llegit aquests textos a la llum del Crist i els ha referit a la seva vida. Jesús, en efecte, passa pel sofriment i la mort abans de ser glorificat per Déu (Mt 12,18; Ac 3,26; 8,30-35; 1Pe 2,21-25).
sicaris vegeu zelotes.
sicle vegeu mesures i monedes.
Sidó Una de les ciutats principals de la regió de Fenícia, a l’actual costa del Líban. Era rival de la ciutat veïna de Tir i es va fer famosa pel comerç de teles, bronzes i porpra. Va fundar nombroses colònies a les costes de Xipre, Creta i l’Àsia Menor. És esmentada sovint en la Bíblia, particularment en els llibres profètics (Is 23,2.4.12; Jr 25,22; 27,3; Ez 27,8; 28,21-22). L’Evangeli segons Marc diu que Jesús va passar pel territori de Sidó (Mc 7,31), i també va passar-hi Pau (Ac 27,3).
Siló Població de les muntanyes d’Efraïm, a Samaria, famosa pel seu santuari que, durant algun temps, va ser seu de l’ arca de l’aliança (1Sa 4,3). Fou progressivament abandonada durant els segles X-VII aC i repoblada en l’època hel·lenística (vers el 300 aC).
sinagoga Lloc d’estudi, d’interpretació de l’ Escriptura i de pregària de les comunitats jueves. Sembla que les sinagogues comencen en l’època persa, quan l’únic temple legítim era el de Jerusalem i els jueus que vivien fora de Jerusalem, a Judea o a la diàspora, necessitaven un lloc de culte. Fins a l’any 70 dC van coexistir el temple i les sinagogues; amb la destrucció del temple, la sinagoga va quedar com a únic lloc de culte. En el culte sinagogal, que tenia lloc el dissabte i els altres dies de festa, es començava recitant alguns salms i la gran confessió de fe anomenada «Xemà» (formada per Dt 6,4-9; 11,13-21 i Nm 15,37-41); seguia una part de les «Divuit benediccions», i es feien les lectures d’alguns capítols del Pentateuc i dels Profetes, seguides d’una homilia. Jesús, Pau i els primers missioners cristians van aprofitar les sinagogues per a predicar la bona nova de l’evangeli (Lc 4,14-30; Ac 6,8-11; 13,13-47).
Sinaí Un dels noms de la muntanya on, segons diverses tradicions, Moisès va rebre la Llei de mans de Déu; també és anomenada l’Horeb (Ex 3,1; 34,2). La muntanya que actualment s’identifica amb el Sinaí, lloc de pelegrinatge i de culte, era ben coneguda en la tradició bizantina (s. IV dC). També rep el nom de Sinaí la península triangular situada entre el mar Mediterrani i els dos braços del Mar Roig (Ex 19,1).
Sió Originàriament, nom de la fortalesa jebusea de Jerusalem que David va conquerir i convertí en capital del seu regne (2Sa 5,7). Dels dos turons sobre els quals es va assentar més tard Jerusalem, Sió era el nom del turó oriental, en el qual Salomó va construir el temple i el palau reial (1Re 6,1-7,12). Poèticament, Sió fa referència a la ciutat de Jerusalem com a ciutat escollida per Déu per a manifestar la seva glòria enmig del seu poble i de tota la terra (Is 2,2-5; Sl 2,6; 48,3; 125,1; Mt 21,5). En la tradició cristiana, el nom de Sió es refereix també a la comunitat de salvats que viuran eternament a la presència de Déu (He 12,22; Ap 14,1).
Siquem Ciutat d’Efraïm, prop de Samaria, situada entre les muntanyes d’Ebal i de Garizim. Primer va ser una ciutat cananea i, més tard, capital de l’efímer regne d’Abimèlec, i també capital del regne d’Israel durant un breu període (Gn 12,6; Jt 9; 1Re 12,1.25). Era igualment un important centre religiós, on, segons el llibre de Josuè, es va celebrar l’assemblea del poble, un cop acabada la conquesta de la terra promesa (Js 24).
Síria Els límits de la regió de Síria varien segons les diferents èpoques històriques. En línies generals, corresponia a la zona que va des del nord de Palestina fins a les muntanyes d’Anatòlia, i des del Mediterrani fins al riu Eufrates i el desert. De vegades rep també el nom d’Aram, ja que fou ocupada durant molt de temps pels arameus. Algunes de les ciutats més importants de la regió eren Damasc, Arvad, Palmira i Carquemix. En temps dels perses va rebre el nom de Transeufratina, és a dir, província de més enllà (occident) de l’Eufrates. En temps del domini grec, Síria era la part principal del reialme dels Selèucides, que havien construït Antioquia i n’havien fet la seva capital (1Ma 3,13.41). Quan els romans van vèncer els Selèucides, convertiren Síria en província romana (63 aC). Els territoris palestinencs (entre els quals Galilea, Samaria i Judea) estaven sota l’autoritat última del governador romà que residia a Antioquia. Síria apareix esmentada diverses vegades en el NT (Mt 4,24; Lc 2,2; Ac 15,41; 18,18; 20,3; 21,3; Ga 1,21).
Sodoma i Gomorra Antigues ciutats de l’època dels patriarques situades al sud del Mar Mort. Lot, el nebot d’Abraham, anà a viure a Sodoma (Gn 13,12). Segons la tradició bíblica, ambdues ciutats van ser destruïdes per la perversió dels seus habitants (Gn 18,16-19,29). El càstig de Sodoma i Gomorra és posat com a exemple pel mateix Jesús davant els qui no es volen convertir al missatge de l’evangeli (Mt 10,15; 11,23-24).
tabernacle Terme d’origen llatí que significa ‘tenda de campanya’. Fa referència a la tenda que servia de santuari als israelites en el desert durant l’ èxode. S’hi guardava l’ arca de l’aliança amb les taules de la Llei. També és anomenada «tenda del trobament» (Dt 31,14) i «tenda de l’aliança» (Nm 9,15). Era el lloc de la manifestació de Déu, el signe de la seva presència enmig del poble; Moisès hi entrava per trobar-se amb Déu i fer-li consultes. El llibre de l’Èxode en descriu les característiques principals (Ex 26,1-27,19; 33,7-11).
Tabernacles festa dels Una de les tres festes de pelegrinatge, juntament amb les de Pasqua i Pentecosta. Se celebrava al començament de la tardor, i en el seu origen era una festa agrícola que coincidia amb la fi de la verema i de la collita dels fruits de la terra (Ex 23,16; 34,22). Era una celebració molt festiva; durant set dies la gent habitava en cabanes fetes amb branques enmig dels camps (Dt 16,13-15). Amb la centralització del culte en el santuari únic de Jerusalem (finals del s. VII aC), es va convertir en una festa del temple, sense perdre el caire popular i folklòric (Lv 23,42; Nm 29,12-38; Ne 8,16). Quan les festes agrícoles van ser posades en relació amb la història del poble, la festa dels Tabernacles fou vinculada amb el record dels quaranta anys d’estada del poble al desert en temps de l’ èxode, on els israelites havien viscut en tendes de campanya.
talent Unitat de pes equivalent a 21,7 kg de plata en l’època hel·lenística i romana. Vegeu mesures i monedes.
Tarsis Regió situada probablement a la costa del Mediterrani occidental, però no identificada amb precisió. En la Bíblia equival a un lloc llunyà per antonomàsia, l’extrem del món (Jo 1,3; Sl 72,10). La denominació «de Tarsis» s’aplica també a les naus de gran tonatge, aptes per a viatges llargs i per al comerç amb països llunyans (1Re 10,22; Sl 72,10; Ct 5,14).
temple Salomó fou el primer que va edificar un temple a Jerusalem (1Re 6), encara que ja David havia tingut el propòsit de fer-ho (2Sa 7,1-2). El temple de Salomó, situat sobre el turó de Sió, constituïa un recinte amb atris i un edifici rectangular o santuari, que tenia tres parts el vestíbul, el lloc sant i el lloc santíssim. En el lloc sant, que era la cambra més espaiosa, hi havia l’ altar de l’encens (Ex 30,1-5; 1Re 7,48), la taula dels pans d’ofrena (Ex 25,23-30) i el canelobre dels set braços. El lloc santíssim guardava l’ arca de l’aliança; només hi entrava el gran sacerdot una vegada l’any, el dia de l’ Expiació. A l’atri exterior, davant el vestíbul, hi havia l’ altar dels holocaustos per a oferir els sacrificis a Déu (Ex 27,1-8; 1Re 8,64). El temple de Salomó va durar, amb algunes reformes, fins a la destrucció de Jerusalem per part dels babilonis l’any 587 aC.
En tornar de l’exili es va construir un nou temple (Ag 1; Esd 1), però aquest segon temple era més senzill que el de Salomó (Ag 2,3). Saquejat i profanat l’any 169 aC per Antíoc IV Epífanes, va ser novament purificat i dedicat l’any 164 aC, per obra de Judes Macabeu (1Ma 4,36-59).
Posteriorment, Herodes el Gran (37-4 aC) va emprendre els treballs de reforma i embelliment d’aquest segon temple, que continuaren gairebé fins a molt pocs anys abans de ser destruït definitivament pels romans el 70 dC. En temps de Jesús, el temple de Jerusalem era un complex d’atris i edificis, envoltat d’una muralla amb diverses portes, i d’un conjunt de pòrtics. Entre les dependències hi havia el tresor del temple, lloc on es recollien les ofrenes en metàl·lic (Mc 12,41 = Lc 21,1), i la sala de reunions del Sanedrí. El gran pati exterior (anomenat «atri dels gentils») era accessible als pagans, és a dir, als qui no eren jueus. Més enllà del mur de separació, dins el recinte interior, al qual tan sols podien accedir els jueus, hi havia l’atri de les dones, el dels homes o d’Israel i el dels sacerdots; en aquest darrer hi havia l’altar dels holocaustos i el santuari pròpiament dit.
En el NT, el temple de Jerusalem és considerat com el santuari de Déu per excel·lència. En el cristianisme, el culte a Déu és interior, comporta l’oferiment de la pròpia existència (Rm 12,1) i ha de ser fet en Esperit i en veritat (Jn 4,23). Els cristians són temples de l’Esperit Sant (1Co 6,19; 2Co 6,16).
temptació La temptació és una prova per a discernir la profunditat i solidesa de la fe. Les dificultats de la vida, l’hostilitat de l’ambient, són temptacions que proven la intensitat de la fe en la persona que creu.
La mentalitat bíblica veu la temptació com una prova a què Déu mateix sotmet l’home; de vegades permet que el diable o Maligne actuï temptant-lo. El creient pot reeixir en la prova o pot sucumbir. La temptació a propòsit de l’arbre del coneixement del bé i del mal en el jardí de l’ Edèn assenyala la presència del pecat en la vida de tots i cada un dels qui formen la humanitat (Gn 3). Abraham es manté fidel a Déu enmig de la prova, igual que Job (Gn 22; Jb 1-2; 42). La temptació, quan és vençuda, referma la fe del creient (Sv 3,1-9). Els quaranta anys de desert són vistos com una prova de Déu per a educar la fe del poble d’Israel (Dt 8). L’home pot voler temptar Déu, exigint-li proves del seu poder, o proposant terminis a la seva acció salvadora, o simplement desconfiant d’ell; Déu, però, no es deixa temptar per l’home, no permet que aquest el posi a prova (Ex 17; Is 7,12).
Jesús és temptat pel diable al desert, però supera totes les proves i mostra la seva fidelitat absoluta a Déu (Mt 4,1-11 = Mc 1,12-13 = Lc 4,1-13; He 4,15). A Getsemaní, Jesús mateix exhorta els deixebles a pregar per no caure en temptació (Mt 26,36-46 = Mc 14,32-42 = Lc 22,39-46).
tenebra L’absència de llum caracteritza l’ abisme primordial d’abans de la creació. D’altra banda, quan Déu es manifesta, l’acompanyen alhora la tenebra i la llum (Ex 14,20; 20,21; Dt 5,22; Sl 97,2; Mt 27,45; He 12,18). Simbòlicament designa la mort i es relaciona amb el país dels morts (Jb 3,3-4.9; 10,21-22). En sentit moral, viure en la tenebra (o caminar a les fosques) significa estar allunyat de Déu i de la seva voluntat (Sl 82,5). Aquest allunyament pot arribar a ser definitiu la tenebra i el cruixit de dents acompanyen els turments de la Gehenna o infern (Mt 8,12; 25,30). Si Déu és llum, viure en l’egoisme i el pecat és restar en les tenebres (1Jn 1,5-7).
terafim vegeu ídols domèstics.
tetrarca L’imperi romà estava dividit en províncies, governades per procònsols o procuradors, alts funcionaris imperials. També hi havia governants autòctons de territoris que tenien un cert grau d’autonomia. Alguns d’aquests havien rebut el títol de rei, com Herodes el Gran. Altres, com alguns dels seus fills, van rebre el títol de tetrarca i posseïen un rang i poder polític inferiors, encara que popularment eren sovint anomenats reis (Mt 14,9; Mc 6,14; Lc 3,1; Ac 25,13).
Tigris vegeu Mesopotàmia.
Tir Ciutat construïda sobre dos illots a 500 m de la costa sud de Fenícia, que van ser units artificialment per un terraplè en el segle X aC. Està situada a 38 km al sud de Sidó. Era famosa pel seu comerç amb els ports de tot el Mediterrani. Va ser conquerida l’any 332 aC per Alexandre el Gran, que va unir-la a terra amb un dic. Tir va ser la fundadora de la colònia de Cartago, al nord d’Àfrica. El rei Hiram de Tir va contribuir a les construccions de David i Salomó (2Sa 5,11; 1Re 5,15-26). Tir és esmentada diverses vegades en la Bíblia, sovint al costat de Sidó (Is 23; Ez 26; Am 1,9-10; Mt 11,21-22; Ac 21,3.7).
Transeufratina vegeu Síria.
Transjordània Nom de la regió situada a l’est del riu Jordà, on hi ha l’actual estat de Jordània. S’hi van establir les tribus de Rubèn, Gad i la meitat de la tribu de Manassès (1Cr 12,38); també hi vivien els ammonites i els moabites. En temps del NT comprenia la Gaulanítida, la Decàpolis, Perea i Nabatea. La ciutat més important era Rabà dels ammonites (l’actual Amman), que més tard formà part de la Decàpolis amb el nom de Filadèlfia.
tribu Cada un dels agrupaments de clans i de famílies que constituïen l’antic poble d’Israel. Els qui formen part d’una tribu es consideren descendents d’un mateix avantpassat, del qual prenen el nom. Les tribus d’Israel provenen de la unió política i religiosa de clans diferents que van posar en comú les pròpies tradicions i, al llarg dels segles, van construir una cultura i una nació comunes. Segons els textos bíblics, Israel estava format per dotze tribus, nombre simbòlic que representava la totalitat de la nació. Cada una de les tribus es considerava descendent d’un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep (del qual provenien les tribus d’Efraïm i Manassès) i Benjamí. La tribu de Leví tenia el monopoli del sacerdoci i del culte. Abans de la instauració de la monarquia, les diferents tribus, tot conservant la seva autonomia, estaven unides per un pacte comú, basat en la fe en l’únic Déu que havia fet aliança amb el poble.
tronc sagrat vegeu bosquet sagrat.
turó sagrat vegeu recinte sagrat.
unció La unció ritual amb oli es va practicar a Israel des de temps antics a l’hora de designar algunes persones per a determinats càrrecs o funcions; amb el temps es va convertir en el signe de la presència de la força i de l’Esperit de Déu en la persona ungida. Inicialment era reservada al rei (1Sa 10,1; 1Re 19,16), però més tard va passar també a formar part del ritu de consagració dels sacerdots (Ex 29,7.21). Simbòlicament, també els profetes es consideraven «ungits» per l’Esperit de Déu (Is 61,1-3). La paraula «ungit» (« messies ») designava les persones que havien rebut la unció santa, particularment el rei i el gran sacerdot.
En el NT, la unció amb oli perfumat podia formar part de la recepció dels hostes (Lc 7,46). La Carta de Jaume recomana que els malalts siguin ungits i es pregui per ells (Jm 5,14). També s’usava la unció en el ritu de sepultura (Mc 16,1; Lc 23,56; Jn 12,3.7).
Ungit vegeu Messies.
univers Segons la concepció que Israel tenia del món, abans de la creació hi ha el caos i la tenebra, que dominen l’oceà (Gn 1,2). Un cop la llum és creada, les aigües són separades mitjançant la volta del firmament, que reté les aigües de dalt; les aigües de baix, que vénen de l’abisme, no pugen, i això permet que la terra emergeixi (Gn 1,6-10). El diluvi només capgirarà momentàniament aquesta situació (Gn 7,11; 8,2). El sol, la lluna i les estrelles són fixades a la sòlida volta del firmament, i per damunt d’aquesta volta hi ha els amagatalls dels vents (Jr 10,13) i els dipòsits de neu i calamarsa (Jb 38,22). La volta del firmament és plena de rescloses que s’obren (Gn 7,11; 8,2; Sl 78,23), i llavors cauen sobre la terra les aigües de dalt emmagatzemades en els dipòsits de damunt la volta del firmament. Al costat d’aquesta explicació de la pluja, la Bíblia també coneix la relació que hi ha entre pluja i núvols (1Re 18,44; Jb 36,27-28; Coh 11,3). A les extremitats del món hi ha els pilars de la volta del cel i els pilars de la plataforma terrestre que baixen fins a les profunditats de l’oceà primordial o abisme, que els serveix de fonament.
Ur de Caldea vegeu caldeus, Caldea.
urim i tummim Eren uns objectes sagrats usats pels sacerdots. Es desconeix en què consistien exactament. Servien per a conèixer la resposta, afirmativa o negativa, a la consulta feta a Déu abans d’una empresa important (Nm 27,21; 1Sa 14,41-42; Esd 2,63). Les sorts sagrades dels urim i tummim eren a l’ efod o bé dintre la bossa pectoral del gran sacerdot (Ex 28,30).
víctima Les víctimes dels sacrificis oferts pel poble d’Israel variaven segons el tipus de sacrifici o la condició del qui l’oferia (Lv 22,17-25). L’holocaust exigia un animal mascle i sense cap defecte (toro, vedell, moltó, anyell, boc o cabrit) segons les possibilitats econòmiques de l’oferent (Lv 1). Els sacrificis de comunió es podien fer amb les mateixes víctimes de l’holocaust, però era permès d’oferir un mascle o una femella (Lv 3). Els sacrificis expiatoris (el sacrifici pel pecat i el sacrifici de reparació) admetien diferents víctimes si el sacrifici s’oferia per una falta del gran sacerdot o de la comunitat, la víctima era un cap de bestiar boví; si s’oferia per una falta del sobirà, un boc; si s’oferia per la falta d’algú del poble, una cabra o una ovella (Lv 4). Els pobres podien canviar aquestes víctimes costoses per dues tórtores o dos colomins (Lv 5,7) o, fins i tot, per l’ofrena de tres quilos de farina (Lv 5,11).
Segons la Carta als Hebreus, Jesús s’oferí ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte (He 9,11-14).
vident De vegades, en l’AT, els profetes són anomenats vidents (1Sa 9,9). Samuel, Gad i Jedó van rebre aquest títol (1Sa 9,18-19; 2Sa 24,11; 2Cr 9,29). El profeta és anomenat vident perquè és capaç de «veure» anticipadament el designi de Déu sobre la història dels homes i discernir així els signes dels temps.
vinguda de Crist Jesús anuncia que el Fill de l’home vindrà sobre els núvols a la fi dels temps (Mt 24,29-31 = Mc 13,24-27 = Lc 21,25-27). Els evangelis no diuen quan es produirà aquesta vinguda, però Pau, en les dues cartes als Tessalonicencs, adverteix que pot no ser immediata i que anirà precedida de senyals còsmics i d’un període de persecució i d’ apostasia dels creients promogudes per l’ Anticrist (1Te 4,13-5,11; 2Te 2,1-12). La conseqüència immediata de la vinguda del Crist o parusia serà la reunió dels escollits de tota la terra, segons allò que ja havien anunciat els profetes. L’actitud del creient ha de ser d’espera vigilant. La invocació «Senyor nostre, vine!» ( Marana ta, en arameu) o «Vine, Senyor Jesús!» és característica d’aquest període d’espera (1Co 16,22; Ap 22,20). L’anunci de la vinguda de Jesucrist ressuscitat pertany a la predicació apostòlica dels primers temps (Ac 3,19-21).
vot Un vot o una prometença és el compromís voluntari de consagrar-se a Déu o de realitzar una missió amb l’ajut de la divinitat. En l’AT apareixen diferents vots fets pels principals personatges (Gn 28,18-22; Nm 21,2; 1Sa 1,11; 2Sa 15,8; Jo 1,16). Hi ha obligació absoluta de complir el vot; en el cas d’impossibilitat, la Llei determina què s’ha de fer (Nm 30; Dt 23,22-24). Un cas especial de vot era el dels nazireus (Nm 6,1-21; Ac 21,23-24).
Xefelà Subregió de Judà que va des de la cadena muntanyosa central d’aquest territori i els seus vessants fins a la plana costanera de Filistea; limita amb la plana de Saron al nord i amb el Nègueb al sud (Dt 1,7; Js 15,33). Els turons que la formen no superen els 450 m d’altitud, i està tallada d’est a oest per torrents que baixen de les muntanyes de Judà fins al Mediterrani. Aquests torrents van ser escenari de nombroses batalles entre els israelites i els filisteus que vivien a la plana costanera.
xeol vegeu país dels morts.